Des de fa unes setmanes i fins a mitjan juliol podem disposar i gaudir de l'exposició «Per què? Carme Solé Vendrell» al Centre Cultural del Casino de Manresa. Després d'una llarga espera, conseqüència de la irrupció de la covid-19, podem endinsar-nos-hi i fer un repàs per tota la trajectòria artística i recorregut vital de l'autora amb un denominador comú del conjunt il·lustratiu: les nenes i els nens.

L'autora ha donat el protagonisme de tota la seva obra a un sector de la població, nenes i nens, present en molts escenaris quotidians però amb poc altaveu en la nostra societat, amb criteri i potencial, però amb poca capacitat de decisió; no perquè no siguin capaços de decidir sinó perquè tenen pocs espais on fer-ho.

Cal celebrar que molts ajuntaments del nostre entorn hagin impulsat, en els darrers anys, Consells d'Infants. Una proposta i aposta interessant i necessària, una eina que forma un espai de debat entre infants, que impulsa la seva capacitat creativa i participativa, un impuls educatiu que forma en els valors i els principis de la democràcia. Un òrgan que, si té capacitat real en el procés de presa de decisió, és un pas més cap al canvi social. Consells que cal fer créixer en quantitat i en qualitat. Cal, en aquest sentit, un lideratge institucional i una sensibilització social i comunitària.

Els Consells d'Infants sorgeixen d'unes conclusions evidents: no podem pretendre que als divuit anys, perquè així ho marca la legislació, les persones facin un canvi, s'impliquin d'un dia per l'altre en la presa de decisions que els afecten com a col·lectiu, entenguin el funcionament i la responsabilitat de viure en comunitat i liderin propostes ciutadanes interessants. La participació ens fa més lliures, més responsables i, alhora, més conscients de la viabilitat i de les dificultats de dur a terme nous projectes o reformes. L'experiència de formar part d'un projecte de participació infantil és, en si mateix, un exercici de ciutadania de ple dret en la construcció d'un entorn millor.

Tampoc podem parlar dels drets dels infants si no els considerem, a efectes pràctics, com a ciutadanes i ciutadans actives de la nostra societat. En termes generals, la participació real de les nenes i els nens és contemplativa. Actuen, en molts casos, com a subjectes passius i espectadores obedients del món que les envolta. Quants cops hem sentit la frase de «són els ciutadans del futur»? Són presents, són actius i poden prendre decisions sobre qüestions que els afecten; el present també els pertany. Els infants són ciutadans del demà, però també, i especialment, són ciutadans avui, amb la seva pròpia visió de la realitat.

El salt de la democràcia representativa a la democràcia participativa passa per un canvi de model i acceptació dels drets dels infants. La fórmula per una bona participació consisteix, en primer terme, en una bona, necessària i imprescindible transmissió d'informació. Només podem decidir quan tenim totes les dades per fer-ho. De res serveix, però, si no hi ha interès per part de la població. Per tal que existeixi aquesta curiositat i voluntat ens hem de sentir implicades, part indispensable, amb poder de decisió i acció. I aquesta fita no s'assoleix només a partir de la majoria d'edat legal, sinó que és un coneixement, una pràctica que va creixent amb la persona, que s'ha d'integrar en l'aprenentatge al llarg de la vida. Fa anys que l'educació ha traspassat les parets de l'escola i cada vegada som més conscients que els educadors i educadores són les referents de l'infant: des del mestre fins a la doctora, del botiguer a l'alcaldessa.

La responsabilitat és gran i el repte encara més. Si volem que les coses canviïn s'han de fer diferents. Si volem que les respostes siguin diferents el que cal canviar, també, és la pregunta. Segurament sabrem com fer arribar aquest espai de participació i acció, que per dret els infants ja tenen, quan preguntem el «com?» a les mateixes implicades. Sols d'aquesta manera aconseguirem, entre totes, també, una Catalunya Central amb veu i mirada d'infant.