Una pregunta que us faig, només per a consol personal: a vosaltres també us passa que, amb tot això de la pandèmia, viviu el mal del calendari? Vull dir que si patiu una mena de lapsus temporal (en terminologia actual en diríem una empanada), a conseqüència del qual sovint exclameu: «Ostres, ja és... (mitjan juliol)?». Paradoxalment, una pandèmia que ha obligat globalment a aturar-nos, a recloure'ns, a alentir el ritme, m'ha desconfigurat el calendari biològic per acceleració. I aquest és el meu diagnòstic de pa-sucat-amb-oli: amb els efectes tan directes com col·laterals de la pandèmia he (hem?) perdut totes aquelles referències temporals que teníem profundament interioritzades. Ens hem quedat sense Rams, sense Pasqua, sense Sant Jordi, sense finals de curs i de temporades esportives, sense festes majors i amb una revetlla d'estar per casa (mai més ben dit)... Referències que, de manera inconscient, ens feien connectar de manera automàtica amb el calendari i ens pautava el nostre temps. Entre confinament i desescalada ens hem transportat en tres passes mentals d'un hivern liquidat a un estiu de ple. M'he descalendaritzat. I per acabar de descol·locar-me, sento que Fernando Alonso fitxa per Renault i Pau Gasol, potser, pel Barça. Ara sí que ja no sé en quin any visc.
