L'extensió de la pandèmia del coronavirus ha generat una literatura abundosíssima sobre com seran les coses el dia que es descobreixi una vacuna efectiva i la nostra societat pugui tornar a funcionar més o menys com abans. Hi ha prediccions per a tots els gustos, des dels derrotistes que pensen que no hi ha res a fer i que els nostres vells defectes, individuals i col·lectius, tornaran de nou a la superfície, fins als optimistes que creuen que potser la humanitat serà capaç de millorar el seu comportament ancestral. Són posicions extremes, amb tots els graus imaginables. Fins i tot s'ha pogut observar, en tota aquesta literatura predictiva, un punt intermedi: la dels qui pensen que potser tornarem a fer-ho gairebé igual de malament, però que ja firmarien ara mateix amb una societat postcovid 19 en la qual, si no tots, almenys alguns dels problemes clamorosos poguessin començar a trobar una via de solució. Seria, doncs, la tercera via del que en podríem dir els «pragmàtics optimistes»: potser el món no canviarà tant com caldria, però qui sap si serà possible, almenys, d'esmenar-hi algunes coses.
En línia amb aquesta posició intermèdia, i aterrant a la nostra realitat més immediata, crec que ja podem començar a concloure que el coronavirus i el confinament ens han posat clarament a la vista un mínim de tres dèficits col·lectius que exigeixen un canvi de conducta urgent. Són tan evidents, aquests dèficits, i tan vergonyosos, que tothom està d'acord a denunciar-los: una altra cosa serà que després, a la pràctica, siguem capaços o no de trobar-hi solucions.
El primer, sens dubte, és el canvi de prioritats en els pressupostos públics. Ens hem adonat de les insuficiències evidents del nostre sistema sanitari públic i de la necessitat imperiosa de corregir les retallades que s'hi van fer. En aquest sentit, sembla clar que caldrà destinar més recursos en aquest sector que ha estat crucial en la crisi. Tothom s'hi mostra d'acord, però això exigirà en bona lògica un replantejament del sistema de finançament autonòmic, de manera que la Generalitat pugui disposar d'uns diners que corresponen legítimament als catalans i que, en canvi, ens són negats sistemàticament d'una manera escandalosa.
El segon tema és tot el que afecta el món de les residències per a la gent gran, que ha mostrat les seves vergonyes i insuficiències flagrants i, també, els negocis que s'hi amagaven al darrere. No serà fàcil canviar-ho, però sembla clar que és exigible una major intervenció pública, una nova regulació i, inevitablement, una major aportació de recursos. I el tercer paquet, en aquesta llista apressada d'un article forçosament breu com ho és aquest, seria el problema dels temporers que cullen la fruita a ponent del nostre territori. Fa molts anys que no s'aborda com cal una allau previsible de gent que, ves qui ho hauria pensat, ha acabat perjudicant la salut col·lectiva d'una part important de Catalunya.
Quedaria encara un paquet més genèric, de solució més complexa, que té a veure amb els nostres comportaments col·lectius: no ens ha agradat gens, tampoc, veure'ns en el mirall i comprovar l'incivisme de tanta gent, l'individualisme egoista de molts conciutadans nostres que van a la seva i que no tenen en compte el benestar col·lectiu.
En definitiva, no sabem si sortirem millors d'aquesta crisi que vivim, però aquests fronts d'actuació semblen clarament ineludibles. Estaria bé que fóssim capaços de córrer a posar-hi remei.
