Aquest cap de setmana escoltem la paràbola del sembrador, aquell personatge que surt a sembrar i li cauen llavors a diferents terrenys: en un pedregar, en un sor-ral de poca profunditat, enmig d'uns esbarzers i en un terreny frondós i de bona terra. El resultat és diferent en cada un dels terrenys, encara que és la mateixa llavor la que cau en tots i cadascun d'ells. Més endavant el mateix text ens explica el significat de cada una de les situacions; una analogia directa, simple i fàcil a nivell individual de cada persona vers la «paraula de Déu» o «missatge diví». Així doncs, donem-hi una volta...

Estem en una societat que centra la importància en el producte i la productivitat, una societat lineal que busca créixer exponencialment de forma quantificable, replicable i demostrable. Una societat pragmàtica experta a «cosificar» tot allò que l'envolta, i fins i tot allò que la forma: l'ésser humà. La família, el grup d'amics, el sistema educatiu, el treball, l'oci, el temps. Tot ha d'estar mesurat, quantificat, raonat i demostrat. Ens ensenyen a ser persones profitoses, de gran valor; ens empenyen a marcar-nos objectius, i a esforçar-nos a complir-los per tal de desenvolupar-nos; per créixer, millorar i evolucionar. A tenir un codi ètic, un codi de valors, a seguir unes pautes replicables, demostrades i contrastades. En ciència parlarem de l'era del positivisme. Però, em pregunto: de què està formada la societat? De persones; llavors, les persones som éssers quantificables, replicables i raonables? Evidentment no, no som robots. Llavors em qüestiono: qui o què ens ensenya a ser persones?

Podem tenir molt avanç tecnològic, molt esperit crític i fomentar l'emprenedoria en tots els sentits, però primer de tot som persones. La societat està formada de persones. Si el contingut (llavor) no està en un bon continent (terreny), no pot prosperar i està mancada de sentit. Per tant, per moltes millores físiques, socials, tècniques, pràctiques, mesurables, demostrables i replicables que aconseguim com a societat, si aquesta última no la formen persones com a tals, persones amb tota la seva plenitud, tot quedarà en res i res tindrà sentit. És quan «en escoltar escoltarem però no sentirem, i en veure veurem però no percebrem».

L'esperit dona fruit, però un fruit no mesurable, no demostrable ni replicable; ofereix el fruit del sentit, de l'essència de l'existència. «L'esperit mateix dona testimoni al nostre esperit».