La noia de la terrassa, de cabellera llarga, casta-nya i ondulada, s'eixuga els ulls amb un mocador de paper. Són les nou del matí i la temperatura és ideal per a mi, però no per a ella. Té fred i es posa a les espatlles un fulard esquitxat de papallones de colors que no lliguen gens amb els pantalons curts i la samarreta esportiva que du. És evident que és una peça d'emergència, d'aquelles que es porten a la bossa o al cotxe per si fa falta. I avui la necessita per embolcallar-s'hi. Quan ens sentim tristos ens arraulim, implosionem, desitgem fer-nos fonedissos. La noia es passa pels ulls les ales ataronjades que algú va pintar en un extrem del mocador i continua plorant llàgrimes salades acompanyada de papallones de colors. No és conscient de la bellesa que irradia. Al seu costat, seu una altra jove, també de cabells llargs, rossos, amb ulleres de pasta vermelles, que li somriu i li parla. És difícil consolar algú quan hi ha prohibició de petons i abraçades. Deixo d'observar-la per respecte i em fixo en el pescador pacient, de mans tremoloses, que espera que piqui un peix.
Ara que tothom du mascareta, la vida te la trobes als ulls dels altres o t'assalta en qualsevol racó. Al costat dels contenidors del capdavall del carrer topo amb dues neveres velles i un sofà marró de tres places, ple de forats per on s'escapa un farciment blanquinós. M'imagino que aquesta embalums aniran a parar a la deixalleria, que són com les galeries comercials a la inversa. En un contenidor enorme, barrejat amb altres pantalles negres i en off, vaig llençar-hi fa mesos aquell ordinador que era tan modern fa quatre dies, que tenia no sé pas quanta memòria i un sistema operatiu impressionant i que vaig desembalatjar amb tanta il·lusió. La vida útil es torna inútil sense adonar-nos-en.
Les dues neveres em fan pensar en la que hi havia a casa quan era petita. Era un frigorífic -diria que marca Ignis- d'una sola porta amb un congelador minúscul a l'interior, on només hi cabien els glaçons. Els pares van estar molt contents de canviar-lo per un de nou tipus combi amb dues portes, una a dalt, que era el congelador, i l'altra, a baix, estrictament nevera. Em sembla que va ser el primer objecte que vaig plorar. No volia desprendre'm d'aquella nevera que tanta aigua freda m'havia dispensat. Aleshores no vaig entendre per què els meus pares no sentien el mateix afecte per un electrodomèstic que ens havia acompanyat tants anys. No sé com va anar, però al final vam aconseguir allargar-li la vida útil, perquè refredar encara refredava prou bé. Se la van quedar a la barberia que havia obert feia poc a prop d'on vivíem. Encara recordo el dia que amb l'excusa d'anar a buscar el meu pare mentre li tallaven els cabells vaig poder comprovar, amb alegria, que la meva nevera sobrevivia.
