Si no fos per vosaltres no seria viva, ja no hi seria», va dir una anciana a la persona de Sant'Egidio que la va portar a l'hospital on va ser tractada de covid-19. Durant aquests dies tan difícils, s'ha posat de manifest com una xarxa d'amistat i solidaritat pot salvar vides, fins i tot d'aquells més febles i susceptibles de ser atacats per l'epidèmia: els ancians. Aquesta xarxa s'ha concretat en les trucades personals de molts voluntaris, a dur-los la compra, aliments o àpats cuinats, en dibuixos que infants de l'Escola de la Pau els han enviat, en missatges i teletrucades dels Joves per la Pau que han superat l'aïllament. «Hoy me habéis llamado muchos, me he emocionado. Muchas gracias por la llamada», ens deia un ancià d'una residència amb motiu del seu 93è aniversari en ple confinament. Tothom pot ser part d'un teixit social que respongui a les necessitats dels més vulnerables.
Però aquests darrers mesos hem vist el drama de les xifres dels ancians morts durant la pandèmia: a Espanya, el 88% dels morts per covid-19 han estat ancians; i d'aquests, 19.000 han mort en residències, 4.000 a les de Catalunya. Molts han mort sense estar acompanyats dels seus éssers estimats, invisibles per una estructura sobrepassada i sense els mitjans necessaris. Molts ni tan sols s'han comptabilitzat com a malalts de covid-19 a les estadístiques i s'ha evidenciat falta de transparència. La generació de dones i homes que amb les seves pensions van sostenir famílies durant la crisi del 2008, la que va lluitar contra les dictadures i reconstruir Europa després de conflictes bèl·lics, ha estat delmada.
Després d'aquesta pandèmia caldrà pensar en trobar models alternatius a la institucionalització dels ancians en residències: l'assistència domiciliària, l'assistència sanitària a domicili, convivències, cohousing... El model basat en la institucionalització no ha funcionat i no ha protegit els ancians. Cal canviar la cultura i la mentalitat perquè els ancians que ho vulguin es puguin quedar a casa. Cal una resposta política de les institucions perquè disposin serveis i ajuts econòmics per als ancians i qui els cuida.
En aquest context, la crida «Sense ancians no hi ha futur. Crida per rehumanitzar les nostres societats. No a una sanitat selectiva» neix de la preocupació de Sant'Egidio pel futur de les nostres societats. Apel·la a tothom, ciutadans i institucions, a canviar la mentalitat per impulsar iniciatives socials i sanitàries per a la població anciana. Tothom ha de tenir garantida la mateixa atenció sanitària malgrat la vulnerabilitat, l'avançada edat o el fet de ser portadors d'altres patologies. Aquests darrers mesos han evidenciat que no hi ha hagut prou recursos per garantir el dret universal a l'assistència sanitària.
Construir una societat on la benedicció d'una llarga vida no esdevingui la maledicció d'un final miserable és possible. La voluntat dels ancians és clara i s'ha d'escoltar. Aquesta crida es pot signar i difondre a www.santegidio.org
