És així com es defineix el P. Xavier Morell, monjo de Montserrat, des de fa anys al santuari del Miracle, que abans-d'ahir, 8 de juliol, va complir 70 anys de l'inici del noviciat.
Nascut a Sant Andreu de Palomar el 4 de gener del 1934, el petit Xavier, «un noi amb uns ulls grans i blaus», va ingressar a l'Escolania de Montserrat el 29 de setembre del 1943. Només sis anys més tard, l'1 d'octubre del 1949, el jove Xavier deixà la família i entrà al monestir de Montserrat per ser monjo, i el 8 de juliol del 1950, ara fa 70 anys, Xavier Morell, amb només 16 anys, començà el noviciat amb la imposició de l'hàbit de monjo. Un any més tard, el 16 de juliol del 1951, va fer la professió temporal i el 10 de maig del 1956 la professió solemne. Finalment el 21 de setembre del 1957 va ser ordenat prevere.
El P. Xavier és un home de Déu i per als altres i per això creu que «una vida, si la vius amb profunditat, dona per a molt». I afegeix encara, amb bon humor: «Soc un monjo atípic precisament per totes les tecles que he hagut de tocar per fer el que he fet». Com ha dit ell mateix, «si prenem com a base la descripció que normalment tenim en ment d'un monjo, no hi encaixo». I és que després dels estudis de Filosofia i de Teologia a Montserrat, el P. Xavier passà un temps a Alemanya, on obtingué el títol de mestre orfebre i col·laborà en la pastoral dels espanyols emigrats a aquell país. Més tard anà a Ruanda, al monestir de Gihindamuyaga, on al capdavant d'un dispensari atenia la gent malalta i on va viure el drama de la guerra tribal entre hutus i tutsis.
El P. Xavier sempre ha cercat la voluntat de Déu, perquè Ell és el centre de la seva vida. Per això diu que «ser monjo no és cap subterfugi d'una fugida del món, sinó una manera de viure», centrada en Jesucrist i oberta als germans que pateixen.
Al llarg d'aquests 70 anys, a Montserrat, Alemanya, Gihindamuyaga i el Miracle, el P. Xavier Morell, que sempre ha estat un home que ha estimat des de la gratuïtat, és (als 86 anys) un testimoni diàfan de l'Evangeli, amb el seu somriure sincer, amb la seva paraula afectuosa i amb la seva amabilitat en el tracte.
Home de bon humor, feia jocs de màgia als nens africans, fent néixer el somriure dels petits. Per això el P. Xavier, ple d'aquella saviesa que neix d'un cor net, ha dit que «tot i la desgràcia, s'ha de saber trobar l'humor», que tant necessitem en aquests temps difícils.
Orfebre i ceramista (amb obres seves d'una gran bellesa), el P. Xavier és com l'argila que en mans de Déu, el gran ter-rissaire, s'ha deixat treballar per Ell amb docilitat i senzillesa, per tal d'esdevenir un testimoni del Regne.
