Confós, extraviat, desconcertat, hivernat... són mots que escauen plenament en la situació actual del moviment independentista català. Ara mateix tinc la sensació que li està passant una mica com als nostres ordinadors que, de tant en tant, es col·lapsen i aleshores cal fer un reset. La raó principal d'haver arribat a aquesta situació no és altra que la repressió ferotge dels aparells de l'Estat espanyol que no han permès un desenvolupament democràtic d'aquesta legítima reivindicació, que sempre s'hauria d'haver mantingut en el terreny de la política amb propostes obertes perquè la ciutadania lliurement escollís de manera democràtica el futur col·lectiu.
A partir d'aquí han sorgit tantes i tantes explicacions i propostes per desencallar el panorama que tot plegat ens ha portat a una tensió interna contraproduent que s'ha situat en el terreny de la lluita caïnita entre les estructures dels partits, que ha acabat de reblar el clau d'aquest desencís temporal. No soc pas dels que es posen excessivament nerviosos per aquest impàs. Si bé no hi ha uns protocols clars internacionalment parlant, és obvi que els processos d'emancipació nacional són sovint llargs, si bé de cop s'acceleren i allò que el dia abans semblava impensable l'endemà és possible si s'aprofiten les finestres d'oportunitat que es poden presentar i que s'han de crear amb treball de formigueta. L'aspiració independentista catalana no és pas recent. Recula, pel cap baix, cent vint anys enrere com una resposta natural a l'opressió colonial d'Espanya que, es miri com es miri i encara que es vulgui endolcir i/o amagar, pretén l'anorreament de les diferents nacionalitats peninsulars i la seva assimilació amb la castellana. I això ve de lluny i es va manifestant des de fa més de tres segles. Ens ho explica, en un llibre recent, l'historiador i politòleg Fermí Rubiralta a Breu història de l'independentisme als Països Catalans (Pagès editors). Veureu que la continuïtat del moviment és, amb alts i baixos, prou ferma. I cal remarcar, a més, que ha estat sempre de tarannà democràtic, la qual cosa no es pot pas dir de la part unionista, que aprofita sense manies l'estructura de les institucions estatals, teòricament de tothom, però que tenen segrestades, per reprimir qualsevol dissidència al seu projecte imperial. Sibil·linament han penjat la llufa de la «unilateralitat» a l'independentisme, quan qui actua, en realitat, d'aquesta manera és l'altra banda torpedinant qualsevol acció pacífica.
No estic especialment preocupat ?la qual cosa no vol dir neguitós ni impacient? pels diferents corrents que hi ha ara mateix intentant, amb diferents velocitats i tarannàs, anar avançant. Tots tenen el mateix objectiu. Però sí que és lamentable que la lluita arribi a les desqualificacions personals sistemàtiques. Caldrà, més d'hora que tard, reconduir-ho. De fet, on hi ha una gran mancança, i cada vegada observo que més gent se n'adona, és que, atabalats defensant-nos de la repressió i assajant estratègies, no s'implementa amb prou força (o almenys no en tinc constància clara, neta i diàfana, llevat de l'àmbit internacional on s'estan aconseguint avenços remarcables) una estructura de lluita intel·ligent contra un estat decadent que cada vegada fa més aigües per tot arreu i del qual la monarquia borbònica és l'element més simbòlic. Es tractaria, doncs, de desgastar-lo amb més eficiència. No tinc gens clar si cal, o no, un partit hegemònic independentista que ho lideri, però en qualsevol cas, i en aquest àmbit, els tempos i les diverses maneres de fer-ho poden i han de convergir naturalment si s'estableix un carril central mínimament coordinat i consensuat. A veure si els nostres polítics i activistes en són capaços....
