«Ja has fet l'article per a diumenge?»

És dijous, estic en dejú i amb dos dies de confinament que he complert rigorosament confinat a casa. Són 2/4 de 9 del matí, estic estirat i em marejo ?ja les faig jo, aquestes coses. La doctora que ho veu ho para tot i em diu «no podem continuar fins que no estiguis bé». Jo no és que no estigui bé, és que no estic enlloc. Estic a les seves mans, que és l'únic que en aquest moment em dona confiança. Res de l'altre món el que m'estan fent, però entrar a quiròfan, ni que sigui un momentet i per una petita cosa, fa cosa. Molta cosa. Jo, que sempre vaig amunt en els moments difícils, quan noto les agulles a l'esquena veig com tot «jo» se'n va avall. A quiròfan em donen conversa ?ho sé, per no perdre'm? i aquí comença tot: «I així què, avui que és dijous... ja has fet l'article per a diumenge?». M'ho diu la doctora que dilluns passat va descobrir que acostumo a anar tard enviant aquest i tots els articles setmanals. I jo que li responc mig d'ofici: «L'estic fent ara». I jo no menteixo, és el que faig. La mà dreta de quiròfan, de nom Pol i de qui no sé res més, m'anima, i em xuta el que cal per tornar en mi. Som a mig fer, em diuen, però tu hi has de ser. Reconec que, grogui, començo a pensar que sí, que faré l'article d'aquest instant. Aquest instant llarg i curt alhora i tan vital en què estàs en mans dels professionals de la sanitat. Del tracte de la Marta des que he entrat, de la Dra. Selga que té la meva esquena a les seves mans i del Pol que em confessa que, de vegades, fa de Pallapupes per a la gent gran. Quan diu «gent gran» s'adona que potser s'ha passat. Ep! Que jo ara estic grogui però estic fet un «xaval». Riu, però el que vol és que rigui jo. Són així, els professionals de la sanitat, que estan sempre per nosaltres i que no viuen d'aplaudiments i que ara, amb la covid ?com a tothom?, la feina i la vida se'ls ha complicat. A ells més. No sé què faríem sense ells. Em passa això pel cap mentre procuro distreure'm amb imatges relaxants de jo mateix estirat, sí, però si pot ser a la platja i si pot ser amb la meva parella tocant-me l'esquena. En aquell moment ho hauria donat tot per no ser allà. Quan veuen que torno a ser persona reprenen la feina amb un ull a la meva esquena i l'altre en el meu pols. Uns minuts més i ja està. Infiltrat. No havia previst escriure aquest article però tampoc havia previst marejar-me i caure en picat. És clar que caus sabent que hi ha algú per recollir-te. En bones mans, et sents en bones mans. Per això protesto quan el sistema sanitari no tracta el personal sanitari com es mereix. Perquè és d'ells que depenem per seguir funcionant. Per seguir vius. I ja està, surto com quasi nou. Xapa i pintura, que dirien. Agraït pel tracte. I és així i ho diu tothom que hi entra. Vulnerables com som, a les seves mans ens sabem sempre en bones mans. Dra. Núria Selga, no l'enganyava pas, estava fent l'article tot i estar KO a quiròfan. A seguir, ens veiem pels «puestus». Agraïdament, que és com ens hem de buscar, com ens volem trobar.

PD: Dilluns a El Sielu vaig presentar sense presentar el meu llibre sobre aquests articles meus publicats. Gràcies als que vau poder i voler venir i ser-hi. Essent-hi vam convertir allò en una festa. Que d'això es tracta.