La covid-19 està tornant. Potser ens pensàvem que ja se n'anava però ara resulta que encara és aquí. Ens havien avisat, evidentment, que els rebrots eren una possibilitat. Els entesos n'havien pronosticat de cara a la tardor o a l'hivern. Però ja n'han aparegut a principi d'estiu. Havia de ser així ? No necessàriament, és clar. Però les imatges que s'han vist des de fa dies no pronosticaven res de bo: platges plenes, terrasses atapeïdes i, en general, baixada massa àmplia de les mesures de precaució que ens havien estat recomanades. No hem fet prou cas de les advertències perquè ens semblava que ja n'hi havia prou de limitacions, de consells, de renúncies i de l'enfarfec de portar mascareta. Però resulta que aquest virus encara giravolta al nostre entorn, encara voleia pels carrers on passem i es manté prop de les botigues on anem a comprar, o al costat de les taules d'aquell cafè on ens agrada d'anar a fer la cervesa. «Quan sembla que s'acaba torna a començar». Raimon ho cantava anys enrere i els rebrots de la pandèmia ens ho fan recordar. De qui és culpa? Potser en podríem trobar molts, de culpables. Però limitem-nos a reconèixer que segurament tots, individualment, ho podríem haver fet millor. No havíem viscut mai aquestes insòlites circumstàncies i no ens agradaria gens de tornar al confinament de setmanes enrere. Però al Segrià, per exemple, ja hi han tornat. I a moltíssims més indrets de tot el món. O sigui que, tot recordant els milers de víctimes de la pandèmia, no hi ha més alternativa que posar en pràctica, amb tot el seny, allò que des de l'àmbit sanitari s'està decidint que cal fer.

Al costat del coronavirus també el virus de la corona s'ha mostrat igualment persistent i nociu. La monarquia borbònica té una llarguíssima història depredadora i gens exemplar. Però quan el dictador Franco va voler deixar el futur ben lligat va pensar en la monarquia com a institució permanent que agrupés aquells poders efectius que des de sempre dominen l'Estat sense que s'hagin de sotmetre a cap control democràtic. Era la garantia de continuïtat. Era la seguretat que, si alguna vegada guanyava les eleccions un poder que es proposés reformar l'Estat, toparia amb una muralla institucional que ho evitaria. La monarquia és el suport de l'establishment, dels poders fàctics, del règim del 78 que no ha canviat substancialment en més de 40 anys. Però la crisi a què l'ha sotmesa l'actuació de l'exrei Juan Carlos és molt gran i tot just comença. Hi ha un reagrupament polític i econòmic de l'espanyolisme més dretà que consisteix a obrir la veda per atacar el pare però alhora defensar el fill, l'actual rei. Es tracta d'evitar per tots els mitjans que es posi en qüestió el sistema monàrquic. Però serà impossible. El republicanisme augmenta. L'enquesta d'Electomania de no fa ni un mes és ben clara: a tot l'Estat la monarquia només aconsegueix una valoració de 4,77 sobre 10. El suport més baix és evidentment a Catalunya i Euskadi, amb una nota per sota del 3 sobre 10.

I el virus de la repressió també fa estralls. Fa poc que la fiscalia va recórrer contra el permís de sortida de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i l'aplicació de l'article 100.2 a Raül Romeva. L'argumentació és sorprenent. La fiscalia diu que els presos ni s'han penedit de les seves accions ni han assumit que eren delicte. Assegura que un d'aquests presos té «importants disfuncions cognitives» -o sigui que està mig tocat de l'ala- i que hauria de seguir algun tractament per fer-lo canviar d'actitud. Però com que els presos diuen que «ho tornarien a fer», és clar que no s'han rehabilitat com caldria i que han de continuar a la presó. Tot plegat és una enorme i inacceptable injustícia.