Mentre escric l'article, dijous dia 9 de juliol a les 5 de la tarda, les dades de rebrots de coronavirus a l'Estat són preocupants, a Catalunya l'afectació al Segrià no està controlada.

Les veus autoritzades del Govern de Catalunya s'han apressat a culpar la ciutadania de la comarca i per aquest motiu s'han tret de la màniga la «nova» normativa sobre l'ús de la mascareta, ara l'hem de dur a tot arreu del territori, per tot i a tota hora. És igual que estiguem a dins d'un local o a l'exterior, amb distància de seguretat o no. I se'ns informa que es multarà a tort i a dret.

Conclusió: la ciutadania ens portem molt malament i la gent del Segrià sembla que més -per això estan més afectats-, com si es tractés d'un càstig diví.

I, no és això, companys, no és això. La gent del Segrià no ha fet les coses més malament que la resta de catalans i catalanes en aquest desconfinament. Seria una conclusió injusta i errònia. Cal posar el focus en les activitats professionals al camp i en indústries agroalimentàries. El problema rau aquí, sobretot.

I per no afrontar-ho ni abans ni ara, el Govern llança pilotes fora. Per què s'ha permès que a treballadors i treballadores del camp no se'ls fessin proves de PCR? Per què s'ha consentit continuar les males praxis -que d'altra banda s'han donat cada any- pel que fa a no dotar-los d'un habitatge digne. Quins mitjans de transport col·lectiu i amb quina exigència de protecció s'han estat utilitzant? Quina coordinació i protocols es van establir per no arribar fins aquí?

El Govern català, dissortadament, s'ha fet expert a centrifugar responsabilitats i especialment a donar la culpa a Madrid, però els rebrots estan passant quan tenen plenes competències, sense cap tutela de ningú. I resulta que enmig de la tempesta ens assabentem que el nostre Govern continua pagant a Ferrovial però que no tenim rastrejadors del virus, que seguim des del maig sense director general de Salut, que no hi ha prou professionals a Lleida ni de salut, ni de mossos, ni de res per fer front a la situació.

La covid-19 actua com un mirall que reflecteix els punts febles de cada país i una lupa que engrandeix la imatge de problemes preexistents. És el que succeeix amb el treball al camp i la indústria agroalimentària. Els riscos i l'explotació ja existien, ara el mirall ens els ensenya i la lupa augmenta la imatge, per aquest motiu la solució no pot ser de cap manera «la mascareta», això és vendre fum. Cal que les empreses agroalimentàries redueixin la producció per assegurar mesures de seguretat, i com a mesura preventiva per evitar el tancament total.

Cal no donar les culpes als altres quan no ho són i sí arremangar-se, deixar-se assessorar, demanar ajut..., en definitiva, una mica d'humilitat, més coordinació, ser transparent al màxim informant els ajuntaments de l'estat de situació real perquè puguin prendre les decisions més adequades. Perquè si no es fa així, a més a més de lamentar els rebrots, s'hauran d'enfrontar als «rebots» i a la incomprensió.