La vida dels altres m'interessa. Sí, m'interessa i molt. Sé que sona estrany. Xoca de ple, si més no, amb aquella frase tan assenyada que solen pronunciar de seguida els que presumeixen de virtuosos, aquells que diuen «jo faig la meva vida i del que facin els altres amb la seva no n'he de fer res». Per cert, si algú us diu això estigueu previnguts: als que només els interessa la seva, de vida, difícilment els preocupi en absolut la vostra. Vull dir que no cal que n'espereu gran cosa. Arribats a aquest punt hauria d'aclarir que no és pas que tingui un desig especial de ficar-me a casa dels altres, ni menys encara d'erigir-me en jutge d'allò que fan o deixen de fer. El que vull dir quan dic que m'interessa la vida dels altres és que m'encanten les històries humanes properes, les vivències dels homes i dones que són com jo, la vida de la gent del carrer. De fet, i ben curiosament, les úniques vides que no m'interessen són les dels que surten a les revistes.
Pensant en la gent que ens va deixar en els moments més crítics d'aquesta pandèmia, algú va tenir la bona idea d'incloure al Regió7 «un espai d'homenatge a tots els desapareguts», i el va titular «Les vides darrere les xifres». I són justament aquells, els tipus de vides que m'interessen. Vides com les que veiem reflectides aquests dies a les pàgines del diari: un repertori variat de trajectòries particulars i diverses però no gaire diferents de les viscudes pels nostres pares, pels nostres avis, o qui sap si per nosaltres mateixos. Retalls biogràfics de gent corrent que ens commouen perquè en les seves vicissituds hi entreveiem una part de les nostres. Vides intenses camuflades d'existències rutinàries. Històries d'il·lusions i de fracassos, de lluites i d'èxits, de moments de felicitat i d'experiències duríssimes; de coses que s'expliquen i d'altres que no es comenten però que les intuïm perquè coincideixen amb les mateixes que callem nosaltres.
Penso que estaria molt bé que, després de tenir un record per les víctimes de la pandèmia, aquesta secció acabés fent-se un lloc permanent al diari. Un espai per deixar constància de la gent que se'n va, per donar relleu al pas per aquest món de moltes persones anònimes i per deixar un testimoni escrit d'allò que van fer. Digueu-me estrany, però sé que trobaria més exemples per a la meva vida i més moments d'emoció endinsant-me en les històries personals d'una mestra, d'un viatjant, d'un municipal o d'una filadora, que llegint les memòries de Winston Churchill.
