U n dels costums que tinc, no sé si bo o dolent, és intentar posar-me sempre en la pell de l'altre, ni que aquest altre i jo no siguem gaire amics, ni estiguem gaire d'acord. Una de les premisses de la nostra feina, a l'hora de recollir informacions i de transmetre-les, és intentar donar veu al màxim d'opinions possibles, de col·lectius a favor i en contra, si és que es deixen, i que llavors el lector, en aquest cas, decideixi a qui fa cas i a qui no amb la màxima informació damunt de la taula.
Però estic descobrint els últims temps que això és avorrit, que potser a la gent no li agrada. Hi ha una quantitat important de companys de professió que ho continuen fent i, per a mi, són els que tenen més credibilitat. Es critica quan s'ha de criticar, es lloa quan s'ha de fer, sense prejudicis i basant-te només en el que ha passat, no en si ho ha dit aquesta persona o aquesta altra. Però ara sembla que per ser més popular, per tenir més repiulades i amics a la xarxa, fa falta apuntar-te a la fanaticada. Són els que defensen el seu equip sense esperit crític passi el que passi; els que neguen que se'ls hagi afavorit i s'inventen subterfugis per no admetre l'evidència; els dòbermans de l'amo que ataquen tothom qui parla malament d'aquells a qui ells defensen; qui, fins i tot, arribant a l'extrem, es venen i venen les seves opinions per diners, per una posició, per una influència. I tot i que em diguin que la pandèmia ens farà a tots més tolerants i millors persones, estic veient que a la mínima que ens han deixat tornar a sortir de casa (ja veurem per quant temps) tot segueix i seguirà igual.
