Mai en els darrers 40 anys la monarquia com a institució havia caigut a un nivell de desprestigi i deslegitimació semblants, a Catalunya i al País Basc sobretot però també a l'Espanya més espanyola. No és només que les enquestes li donin un suspès inapel·lable, és la dificultat per seguir dissimulant el biaix ideològic, escorat molt molt a la dreta, i la constatació general que les pràctiques corruptes són estructurals i de llarg abast. Ja només el nacionalisme espanyol més conservador fa pinya entorn del rei espanyol. Fins i tot dins el PSOE -principal artífex del blanqueig democràtic de Juan Carlos Borbón- sorgeixen veus que s'atreveixen a reclamar públicament (en privat encara en són més) que es reobri el debat sobre la forma de l'estat per passar, definitivament, de regne a república.

Paradoxalment, però, aquesta majoria antimonàrquica abassegadora, aquest despertar general de la consciència republicana que a Catalunya va molt més enllà de l'independentisme estricte, no es tradueix en grans campanyes i mobilitzacions ni en un moviment social unitari, sòlid i identificable. Pandèmia a part, la causa d'aquesta incapacitat per convertir una àmplia opinió política de canvi en un moviment que empenyi decididament en aquesta direcció és, probablement, la intersecció entre aquest debat i un altre de prou conegut i recurrent: el de la concreció territorial de la república, o repúbliques, proposades. Dit d'una altra manera, el conflicte polític català és alhora la principal causa del diferencial entre la nota que posem aquí a la monarquia (2,2) i la que li posen a tot l'estat (4,8), però és també el principal escull per construir un moviment que englobi partidaris de la catalana, de república, i de l'espanyola. Existeix una dificultat objectiva per fer confluir en la mateixa convocatòria persones i col·lectius que s'identifiquen amb les dues (o tres, si tenim en compte que d'estelades n'hi ha com a mínim un parell de versions) banderes republicanes més usades al sud del Pirineu: l'espanyola tricolor i la independentista catalana.

I no obstant això, fer confluir els dos republicanismes en una campanya unitària, amb tricolors i estelades barrejades i un sol lema: República!, a més de dignificar el record dels derrotats a la guerra del 36, beneficiaria la causa republicana en el seu conjunt i hauria d'inquietar únicament els monàrquics més acèrrims. Certament una imatge com aquesta podria donar aire al reformisme espanyol, als que creuen que una altra Espanya, moderna i progressista, és possible i desitjable. Alhora, però, una iniciativa així ajudaria a refer vincles entre els dos republicanismes, contribuiria a legitimar i a situar en peu d'igualtat les dues opcions i, en conseqüència, reforçaria el principal argument independentista dels darrers 10 anys: el dret a decidir (o d'autodeterminació, com preferiu). De fet, en un referèndum la república espanyola només podria guanyar si comptés amb el suport dels independentistes catalans, bascos i gallecs, i aquests, lògicament, només hi podrien participar si això obrís la porta a l'exercici del dret d'autodeterminació (o a decidir, com ho preferiu).