És el problema de viure mirant les estrelles i no el terra que trepitges, que un dia descobreixes, per exemple, que hi ha temporers, molts gent jove que, com deia el president del Col·legi de Metges de Lleida aquests dies, tenen més gana que por, i que les seves condicions de vida no permeten segones residències a l'Empordà. Si, malauradament, això és el que n'hem tret de la pandèmia (no esperin gaires miracles), doncs ja ho diuen els que diuen que hi entenen: una crisi és una oportunitat (especialment si la crisi no et passa per sobre). La covid ha permès treure el més regular de la gent, també dels que manen. O dels que se suposa que ho han de fer, sobretot si les coses van mal dades, que és quan és més incòmode xupar càmera. I també hauran après alguns que callar és, de vegades, una eina política de primera magnitud. Els embolics monumentals que està desvelant la gestió del coronavirus ens ensenyen que la humilitat ha de ser sempre un principi de govern. Si no en saps (i qui en sap?), no ho facis veure. Potser és perquè la política, a casa nostra, s'ha convertit en una nota a peu de pàgina de les tertúlies més indocumentades, que hem anat a parar on som ara. Els primers que hi han arribat, molt a desgrat seu, han estat la gent de Lleida. L'avantatge és que hi ha temps per rectificar. Però no gaire.