Q ualitat d'incert, manca de certesa; l'estat de falta de seguretat sobre el coneixement, caracteritzat pel dubte... Confusió. Són algunes de les definicions i sinònims que trobaran als diccionaris quan busquin la paraula «incertesa». Un mot que s'ha convertit en el nostre company de viatge des que el coronavirus va entrar de ple a les nostres vides, a mitjan març, i que encara avui monopolitza la nostra quotidianitat. Estem a mitjan juliol i el més calent és a l'aigüera. Després d'un 2020 sense primavera ens preparàvem per a un estiu fred -un parèntesi per carregar piles- i una tardor calenta -avisats d'una possible nova onada-, però l'única certesa és que no tenim ni punyetera idea de res. Confinaments selectius? Mesures contundents? Rebrots? Xifres que no quadren? No, no hi ha hagut parèntesi, només un miratge durant el qual hem travessat un carrer de sentit únic per felicitar-nos d'estar sencers. Seria el moment ideal per al carpe diem, per aprofitar el temps, per no malbaratar-lo, per no amagar-nos dins de la closca en una estèril letargia a l'espera que algú ens tregui del pou de la incertesa. La covid ha pres la vida als uns i ha capgirat la vida de tothom. I no hem hagut d'esperar tres mesos per adonar-nos que la manca de certesa no ens ha abandonat mai. Ni a la primavera, ni a l'estiu. A la tardor?
