La Guita, Berga i la Remunta

Abans, la guita havia estat anomenada mulassa, mulafera i mulaguita. És una de les comparses més antigues de la Patum. Per Sansalvador, l'autor del primer llibre de Patum, «la mulassa neteja en un instant la barana de l'Església», i segons Armengou «amb un coll tan llarg que pot fer les delícies dels estadants dels primers pisos i dels impertèrrits de la tradicional i insubstituïble barana de la igualment insubstituïble plaça de Sant Pere, s'esbafa envestint desaforadament la gernació que s'atapeeix arreu amb el foc dels fuets que duu a la boca». Mn. Armengou relaciona la llargada del coll de la guita amb la forma de la barana, ja que per ell la barana de Sant Pere és gairebé un element més de la Patum. També Armengou diu que als qui portaven la guita tradicionalment se'ls havia dit mulasses.

Amades explica que la guita als anys trenta del segle XX era una «figuració monstruosa d'una mula gegant i contrafeta, amb un coll extraordinàriament llarg, buc tapat per una gualdrapa que llueix l'escut de Berga, sota de la qual s'amaguen quatre homes que la duen baix el guiatge d'un cinquè que la mena, puix que tapats completament els de sota de la bèstia per la folgada draperia que la cobreix, no veurien on van». Ara el salt ha canviat força, ja que gairebé sempre els guitaires porten les faldilles de les guites arremangades i no s'amaguen a sota d'elles, això ha fet perdre una mica l'encant o misteri, però ha fet que guanyi en mobilitat. El coll de la guita deu ser el més llarg de la comparseria tradicional catalana, sempre s'ha dit que la balconada de l'ajuntament es va fer més alta que el coll de la guita per evitar incidents polítics.

A Berga, de sempre només n'hi havia hagut una, la que ara en diem la Grossa; la Xica o Boja és relativament moderna. Segons va escriure Antoni Gendrau a l'Erol, la Guita Xica «va néixer (a la primera meitat del segle XIX) al treballador de cal Ticoy, situat a cal Serraïs... la part de la fusteria es va fer a l'obrador del fuster Casafont, el gegantó... el vestit el van confeccionar la senyora Cinta, esposa del doctor Serraïs, i la meva besàvia -Ramona Subirana- amb roba de sacs, que van tenyir de verdós al tint de cal Farràs. ... va ser molt aplaudida pels veïns del carrer de les Canals». Tomàs Galard, que vivia en aquest carrer, va encapçalar la Junta Revolucionària de Berga de l'any 1868, després del destronament d'Isabel II, va autoritzar-la que baixés a la plaça de Sant Pere. Per Armengou, al cap d'uns quants anys, veient l'embranzida que prenia la nova guita, el jovent del carrer de les Canals que la portava van decidir donar-la al Foment Catòlic de Berga, el Patronat d'Acció Social Catòlica. D'aquest temps mossèn Ramon Alsina va explicar-me que el seu pare, Hipòlit Alsina i Puig, va fer-ne un cap nou amb les orelles de pell, com que les orelles de la Guita Xica eren de llauna això era un perill per a tothom. Ramon Alsina em va referir que el seu pare li deia que anaven canviant la vestimenta, del cap li posaven colorets, una perruca de rínxols, etc... per fer-la anar a la moda. Armengou explica que «un cop va sortir a la plaça amb el cap empolvorat i un cartell que deia 'apa, noies, que la farina va barata'». Aquesta guita ha seguit la tradició, ha portat banderes estelades, del Barça i fins i tot l'any 2003 un pom de flors com si fos l'àliga.

El 14 d'abril del 1931 es va proclamar la segona república i un estúpid laïcisme, que és de les coses que sol fer molt més mal i crear problemes on no n'hi ha, va fer que la Guita Xica fos considerada confessional, per ser la del Patronat, per a uns era la Guita dels catòlics o de les dretes. Els primers anys de la república només va saltar la Guita Grossa. Armengou diu que com que la gent trobava a faltar la bellugadissa Guita Xica, i perquè no fos dit que la Guita del Patronat era necessària.... l'Ajuntament en va fer una pel seu compte, i així va tornar a haver-n'hi dues.