El dia 30 de juny, en una entrevista a propòsit de l'emissió de la sèrie bilingüe Drama, en què un 70% d'intervencions són en català, però també es parla castellà, la consellera de Cultura del Govern de la Generalitat manifestava que «de vegades veig massa castellà a TV3», expressant així el seu descontentament amb el que considera una presència inadequada i excessiva de castellà a la televisió pública de Catalunya.
No satisfeta amb això, en dies posteriors i en seu parlamentària declarava que hi havia massa presència de castellà al Parlament de Catalunya.
Les declaracions de la consellera Vilallonga no són d'estranyar, ja que els seus mèrits es limiten a parlar de la raça catalana i ser signant del manifest del grup Koiné, exponent màxim del nacionalisme etnolingüístic català.
I és que mentre que per als nacionalistes la qüestió se centra en la llengua i els drets de la llengua, per a altres com Ciutadans la qüestió central són els drets dels parlants. Per als nacionalistes és la llengua mateixa la que reclama una política, sigui quina sigui, ja que constitueix un bé bàsic. Per això, en aquest model apareixen com a subjectes actius essencials de la política a desenvolupar uns ens col·lectius o abstractes, que són els posseïdors de la llengua: el territori, el poble, el grup, la cultura.
Les persones apareixen no tant com a subjectes sinó com a objectes de la regulació, en la mesura que són membres d'un grup o habitants d'un territori.
Al paradigma de les llengües, des de Ciutadans hi contraposem el paradigma dels parlants. Per a nosaltres l'important són les persones. Les llengües són considerades bàsicament com a instruments de comunicació, tot i que també es reconeix el fet que puguin tenir un valor simbòlic per a algunes persones. En aquest model el subjecte de qualsevol regulació són les persones (els parlants), no el que parlen (la llengua).
Naturalment, tenir una visió o una altra comporta unes polítiques i uns comportaments ben diferents.
Mentre que per als nacionalistes la cultura catalana és només la que es produeix en català, per a Ciutadans la cultura catalana és la que fa qui viu a Catalunya, i per això reivindiquem com a cultura catalana Coixet, Bayona, Estopa, Loquillo, Rosalia, Marsé i Cercas, entre d'altres.
Els nacionalistes s'han inventat i plasmat als estatuts d'autonomia el concepte de «llengua pròpia» per designar la llengua vernacla de cada nacionalitat o regió. Per a Ciutadans llengua pròpia vol dir la llengua que posseeix una persona, és a dir, la seva llengua d'ús normal (fins i tot per a algunes persones són diverses les llengües pròpies que utilitzen comunament). Doncs bé, resulta evident que el castellà és llengua pròpia de la majoria de catalans i per això, al costat del català, ho és de Catalunya tot i que el nacionalisme no vulgui reconèixer-ho.
És precisament el fet que el castellà és la llengua utilitzada majoritàriament, al costat del català, el que legitima la seva condició de llengua oficial, és a dir, de llengua de comunicació de les administracions, de manera que els seus serveis hagin de ser prestats també en castellà. Cosa a la qual la Generalitat es nega i des de Ciutadans no pararem d'exigir.
Mentre que per als nacionalistes les administracions i institucions així com la televisió pública de Catalunya han d'expressar-se sols en català, per a Ciutadans han de reflectir la pluralitat de Catalunya, i per això en una societat on el castellà és la llengua d'ús habitual d'una majoria dels seus ciutadans, el castellà ha d'estar present a tot arreu.
Per a Ciutadans és un imperatiu democràtic que el que és normal al carrer ho sigui a les institucions, per això els seus diputats, que representen tots els catalans parlin la llengua que parlin, utilitzen el castellà i també el català amb tota normalitat i naturalitat.
