La difusió de la responsabilitat és, segons Wikipedia, que ho sap tot, un fenomen social que tendeix a succeir en grups de persones superiors a una certa dimensió crítica quan la responsabilitat no s'assigna de manera explícita. Seria allò que en castellà es diria «el uno por el otro, la casa sin barrer» i en català «tots al sac i el sac en terra». Penso cada cop més en aquesta situació quan veig partits de bàsquet i, últimament, també de futbol. No m'entengueu malament. Una de les situacions aprofitables del temps de confinament ha estat que a les televisions han emès partits de vint o trenta anys enrere i, realment, els arbitratges eren molt pitjors que ara. Però sí que és cert que, d'uns anys ençà, el nivell ha baixat.

Per exemple, tothom amb qui parles et diu que els àrbitres de l'ACB són pitjors ara que fa cinc o deu anys. Quins canvis hi ha hagut, darrerament? Augmentar els col·legiats a tres i l' instant replay. Segons la meva opinió, com més àrbitres hi ha, menys responsabilitats prenen i llavors es queden accions per indicar perquè l'un pensa que ho farà l'altre i no ho fa ningú.

En l'ús del vídeo encara és més clar. Qualsevol aficionat, per exemple, veu a la primera si una falta és antiesportiva o no. No cal repetir-la quinze cops i aturar el partit. Però els col·legiats se n'inhibeixen perquè tenen el salvavides i, per a mi, això incideix en el fet que vagin perdent qualitat. I això només del bàsquet, perquè em quedo sense espai. Si de cas, ja parlarem del VAR un altre dia.