Soc d'una generació que va mamar el bilingüisme, alternant bones estones de lectura entre el Cavall Fort i les aventures de Mortadelo i Filemón. Vam aprendre a riure en català i castellà sense ésser conscients que, arribada la maduresa, els nyaps ficticis dels personatges en ambdós idiomes serien superats per la realitat; deu ser per això que els despropòsits actuals que difícilment mai hauria imaginat cap dels guionistes d'aquestes publicacions, ja no ens fan ni gota de gràcia.
La democràcia exemplar espanyola acaba de coronar una de les setmanes més exemplars de la seva història, amb episodis que podrien haver il·lustrat les pagines còmiques de qualsevol d'aquestes dues publicacions. Historietes d'espionatge matusser, sense ordre judicial ni rams de flors per amagar els micròfons. Robatoris institucionals a les arques municipals, per endur-se sense cap mena de vergonya, en un exercici de grolleria política, els estalvis de gestions molt mesurades per poder disposar de recursos, ara més necessaris que mai, que haurien d'ajudar a cobrir les necessitats d'uns serveis socials que van directes al col·lapse. Corrupteles d'una potinera i covarda monarquia que ja no gosa ni donar la cara als territoris del seu propi estat, per por que merescudament els la puguin girar, mentre van apartant gendres, filles i pares, per protegir-se de l'escàndol; quan seria tan fàcil com apartar la corona per protegir-nos a tots plegats de l'espoli, la corrupció i el ridícul internacional. Una gestió estatal d'una pandèmia mundial que, per no entendre de territoris i embolcallar el virus amb la bandera de la sagrada unitat nacional, s'ha guanyat el reconeixement i qualificatiu d'una de les pitjors gestions del món mundial.
Tot això per mantenir unes estructures obsoletes de malbaratament indecent, que l'Europa més racional i intel·ligent es nega a continuar pagant fent talons a fons perdut, perquè aquí continuem mantenint una colla de puteros comissionistes a l'empara d'una bona part dels poders polítics i judicials.
Definitivament, Espanya és plena de Mortadelos i Filemones que segueixen el modus operandi dels originals, mentre a Catalunya, lamentablement, hem optat pel model Sergi Grapes en lloc de fer-ho pel sistema d'en Benet Tallaferro, que és el que ens convenia, però el més fotut és que a una banda i l'altra ni el que fem malament no ho sabem fer bé. Amb el que ens ha de venir al damunt, les escenes que podrien ser de còmic no resulten gens còmiques; tinc l'esperança que alguna cosa podria canviar gràcies al fet que les noves generacions comencen a llegir les pàgines de The Guardian, el Telegraph, el New York Times, le Monde o Le Figaro, on les aventures d'espies, monarques i polítics incompetents són explicades tal com raja, sense fer riure, objectivament i correctament.
