Si els ajuntaments tenen poder real en algun àmbit, aquest és l'urbanisme. Una capacitat de transformar la realitat que s'expressa sobretot de dues maneres, amb la planificació i amb la gestió. La primera és allò dels plans d'ordenació (els POUM) que delimiten què es pot construir i què no en cada metre quadrat del municipi, independentment de qui en sigui el propietari. La segona pota és més subtil però igualment important; és la capacitat d'aplicar realment aquest pla, de traduir-lo en decisions i intervencions concretes. I això es fa reunint un volum de propietat pública suficient per liderar sectors o plans parcials, buscant recursos externs, negociant acords amb les diferents parts implicades i mirant de trobar el grau de rigidesa i flexibilitat òptims per tal que la ciutat evolucioni en benefici de tothom. Fent un símil agosarat, planificar seria compondre la partitura i gestionar, dirigir l'orquestra.
A Berga, si ho valorem a partir dels resultats obtinguts, el pla que tenim (i que toca revisar!!) no és el que convenia i la gestió urbanística dels darrers 25 anys tampoc ha estat un èxit. La ciutat s'ha eixamplat innecessàriament en totes direccions deixant al seu interior gran quantitat de solars edificables o per urbanitzar. El resultat és una configuració gruyère, de carrers lletjos i desdentegats, allunyada de la idea de ciutat contínua i compacta (que no vol dir atapeïda), que és la que afavoreix el teixit comercial ben distribuït, la cohesió veïnal i la mobilitat saludable. Els nyaps són arreu, des dels queixals (edificis clarament fora d'ordenació i alineació) en carrers importants com la Gran Via o el Pere III, a la urbanització inacabada dels Pedregals (pont fantasma inclòs) i les cantonades abandonades (com la de la Sardana amb Prat de la Riba), passant per les grans i eternes assignatures pendents de la ciutat: la Rasa dels Molins, l'abandonament del Barri Vell o la necessària però mai afrontada conversió de la ronda Moreta i la plaça de la Creu en un espai per a la trobada, el passeig, la cultura i el comerç.
L'actual equip de govern no és responsable de l'herència rebuda, però sí que té l'obligació de posar-hi remei -o d'intentar-ho- amb les eines que té a la mà: la inversió pública (no necessàriament amb recursos propis), la disciplina urbanística, el consens polític i social i la negociació amb la propietat. En aquest sentit la proposta presentada fa uns dies pel primer grup de l'oposició a l'Ajuntament és una molt bona proposta, no tant per innovadora (convertir l'antiga carretera en un passeig s'ha fet a tot arreu), sinó perquè posa en safata a l'alcaldessa l'oportunitat (i l'obligació) de liderar un pacte de tots els grups municipals i els sectors vius de la ciutat per refer el cor de Berga transformant el capdamunt dels dos passejos (el de la Pau i el Vall) i la Ronda que els uneix. Una reforma que no es farà de cop, d'un dia per l'altre, i que precisament per això cal iniciar immediatament, sense esperar a tenir les finances totalment sanejades ni que es desencalli la maleïda estació d'autobusos. Només una prevenció: renovar Vilademat, la Creu i Moreta s'ha de fer (i es pot fer) tenint sempre present quin és el bé superior a protegir i reforçar: el carrer Major i la plaça de Sant Pere.
