La setmana passada, en el seu comiat d' El Matí de Catalunya Ràdio, Mònica Terribas va deixar anar que, després de set anys al capdavant del programa, no plegava per motius personals, ni familiars, ni d'horaris. Tot seguit, ella mateixa obria portes a especulacions en fer referència als «engranatges que grinyolen», en al·lusió a la direcció de l'emissora.
Tot i ser una de les persones que sempre parlen de forma molt clara i contundent, Terribas en el seu adeu no va voler donar un cop de porta tan fort com segurament li hauria agradat. Malgrat que va fer un exercici de contenció verbal, la seva decisió ha servit per tornar a posar sobre la taula el paper dels mitjans de comunicació, en especial els públics, que són propietat de tots els contribuents.
La Terribas ha deixat un vaixell que no se sap si funciona prou bé, ni quin és el seu rumb. Un vaixell que massa sovint està al servei d'interessos polítics i econòmics que no coincideixen amb criteris estrictament professionals.
La sensació de molts periodistes de no saber per a qui treballen realment és un mal símptoma. I ja se sap que al darrere dels símptomes hi poden haver malalties greus que poden afectar drets fonamentals i l'essència de la pluralitat democràtica. Aquí, a Catalu-nya, vàrem tenir l'oportunitat de crear una BBC, en la que manessin criteris professionals, però es va optar pel model TVE, amb canvi de directius i no tan directius, cada vegada que hi ha nou govern i, si cal, més sovint. Canvis a discreció. De la TVE també es va aprendre i ben ràpid a crear una hiperestructura de recursos humans i materials que ja fa anys no se sap com gestionar i que comprometen, d'entrada, bona part del pressupost.
Ens trobem en un context en què molts dels mitjans de comunicació públics i també dels privats estan en una situació de crisi. El nivell de qualitat de productes periodístics baixa inexorablement i sense aturador. Els professionals, en general, se senten poc motivats per les condicions laborals del sector.
A molts els passa com a la Terribas, que noten que gri-nyolen moltes coses, però a diferència de la fins ara directora d' El Matí de Catalunya Ràdio, ells no podran abandonar el vaixell perquè no tenen la projecció, ni la preparació, ni la seguretat de poder emprendre a curt termini un nou projecte professional. Amb excepcions d'estrelles, els periodistes no diuen en públic que la seva empresa grinyola perquè saben que el seu futur passaria per un atur de misèria. L'habitual és callar quan les coses grinyolen.
Lluny queden els anys romàntics en què els periodistes pensaven que la clàusula de consciència els protegia en favor del dret a la informació i del codi deontològic.
La Constitució, com a marc, i lleis posteriors van redactar-se en clau de protegir els professionals de la informació, però la realitat ha estat ben diferent. Qui s'acull ara a la clàusula de consciència? Gairebé ningú. En realitat ja ni se'n parla, ha quedat pràcticament en l'oblit o apareix en clau molt testimonial, com fa poc en relació amb un documental emès a TV3 sobre el cas Rosell.
La clàusula de consciència és com del dret constitucional de disposar d'un habitatge digne. Bones paraules que podrien romandre al museu dels incompliments, aquell que no s'acabaria de construir mai, perquè de promeses no acomplertes tots els racons en són plens.
