Esperàvem l'estiu més que mai. Comptàvem que tindríem carta blanca per anar amunt i avall perquè confiàvem que el virus també seria de vacances, però al final la nova normalitat ha arribat amb més restriccions de les que podíem imaginar. S'han suspès festes, s'han restringit espais d'oci, s'han reduït horaris, s'han tancat hotels... I molts ens hem resignat a passar un estiu a casa, rendits a l'evidència i al sentit comú. Però no tots estan disposats a fer aquest sacrifici. Més que res perquè no estan acostumats a fer-ne cap. Ja fa anys que els que parlen a través dels mitjans de comunicació a la paraula vacances hi han afegit l'adjectiu «merescudes», sense saber a qui es dirigien ni si això era cert o no, però el missatge ha calat i tothom s'ha acabat creient que marxar de viatge cada estiu formava part de la Declaració Universal dels Drets Humans. Ara els costa entendre que no és ben bé així. I encara els costa més comprendre que un pot ser feliç quedant-se a casa. La seva idea de felicitat estiuenca està marcada per unes fotografies saturades de color, amb una palmera de fons i una gent que riu fins a no poder més mentre s'esquitxa i ens mostra una alegria impostada. La seva màxima aspiració és formar part d'aquesta foto i escampar-la als quatre vents entre les seves amistats virtuals. I per això sí que estan disposats a fer el sacrifici que calgui, ni que fos viatjar amb un escafandre posat.

Davant el desfici dels que necessiten moure's tant i fer tantes coses per tenir una experiència de viatge (ara es diu així) que calmi el seu neguit, encara em meravella més la serenitat del Sisa, que sap convertir en un destí d'aventura un lloc al qual s'arriba en metro. Ho explicava l'any 2003 a la revista digital Barcelona Metròpolis en un article titulat «Geografia sentimental del Jaume Sisa». Deia: «De tant en tant, m'agrada viatjar a Badalona, a Santa Coloma o a Bellvitge. Agafes el metro i apareixes en un lloc que no coneixes de res: mires, passeges, te n'amares una mica, respires, entres en un bar, parles amb algú, fas no sé què i tornes. Això també ho feia quan vivia a Madrid i anava, per exemple, a Moratalaz. És un viatge que t'enriqueix, et dona experiència, et dona la mesura de com n'és de gran el món. Podríem dir que és com anar a l'estranger».

Però això, els que són incapaços d'imaginar que qualsevol nit pot sortir el sol, no ho entendran mai. Sobretot perquè una selfie a Santa Coloma no causaria cap enveja ni cap admiració. A ells, també, feliç estiu.