És de suposar que a la seu d'allò que s'anomena «la casa reial» hi deu haver qui analitza amb el cap fred la situació real de la monarquia espanyola. «Reial» i «real» són dues paraules que s'assemblen molt però que tenen significats molt diferents, tal com denoten els seus derivats. La «reialesa» és allò que es refereix als pretesos atributs i prerrogatives dels reis. La «realitat» és allò que és efectiu, comprovable i que no admet dubtes. Quina és, doncs, de manera indubtable, la realitat del règim monàrquic vist des de Catalunya? Hi ha una absoluta certesa en la qüestió: la gran majoria de la població catalana rebutja la institució monàrquica i no creu que cap persona pugui tenir el privilegi d'ocupar un lloc d'altíssima responsabilitat pel sol fet d'haver nascut en una determinada família, sense que li calgui demostrar cap mena de mèrit ni capacitat. I encara menys que no se li pugui demanar comptes de res, ni hagi de respondre per cap dels seus actes. De fet, la dinastia dels Borbons ja va començar amb mal peu, ocupant militarment els Països Catalans entre el 1707 i el 1715. Des d'aquella ocupació la monarquia no ha estat mai popular al nostre país i tampoc no ha estat capaç de fer-se estimar o almenys de valorar com una institució necessària o almenys positiva.

Però sense recular tant en la història només cal recordar el discurs de Felip VI del 3 d'octubre del 2017, que va comportar el divorci definitiu entre l'actual rei i la Catalunya d'avui. Des d'aquell moment cada cop que Felip VI ha trepitjat terra catalana ha hagut de ser encapsulat i protegit per la força pública d'aquells que, teòricament, el rei deu pensar que són els seus súbdits. Com durant l'insòlit viatge turístic de menys de dues hores que Felip VI va fer dilluns passat al monestir de Poblet, pensat només per sortir a escena i fer-se veure, sense l'acompanyament de cap representant de la Generalitat ni tan sols dels ajuntaments de la rodalia. Només va aconseguir un minúscul i ridícul suport: una desena de persones amb la bandera «rojigualda», i un gran desplegament policial per aïllar-lo dels milers de ciutadans que protestaven per la seva presència amb un lema explícit: «Catalunya no té rei. Protegim-nos del Borbó».

La veritat és que els sectors que propugnen la continuïtat del règim monàrquic tampoc no han estat encertats. No han aconseguit mai que la monarquia deixi de ser vista com una estructura anacrònica, inadaptada al segle actual, poc democràtica per definició i que aporta més problemes i embolics que solucions i avantatges. El seu origen franquista ha estat sempre evident, ja que des del primer moment es va tractar d'implantar allò que s'anomenava «la monarquía del 18 de julio». I es va fer a base de lleis no democràtiques, com la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado del 1947, que ja definia l'Estat espanyol com a regne i disposava que el successor de Franco seria proposat pel mateix dictador. L'escollit i educat per a aquesta funció va ser Juan Carlos de Borbón, nét d'Alfons XIII, el monarca que l'abril del 1931 va abandonar el país després que les candidatures republicanes guanyessin unes eleccions municipals. Com es preveia, Juan Carlos va ser nomenat rei quan Franco va morir, l'any 1975. I justament Juan Carlos ha estat en els darrers anys una de les causes principals del desprestigi de la monarquia pels seus tripijocs econòmics i sentimentals. Per tot això el Parlament català acaba d'aprovar per majoria demanar l'abdicació de Felip VI i la seva reprovació, juntament amb la de Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, per haver donat suport al 155. Amb tot plegat, algú pot considerar que el futur de la monarquia està consolidat?