Ve del supermercat car-regada amb dues bosses i es para a la porta de l'escala a parlar amb un veí gran, que passeja vorera amunt i vorera avall. Li demana com es troba i ell li respon, amb resignació, que igual. A la noia li sona el mòbil, llegeix la pantalla i xiscla: «No pot ser! S'ha mort l'Antònia, la mare del meu amic. Rafael, s'ha mort l'Antònia!». El Rafael torna a moure el cap amb la mateixa resignació que abans. No puc imaginar-me cap rostre, però entenc la sensació de buit i de pèrdua. Estic a punt de canviar de dècada i em queden menys anys per viure que viscuts. Sento vertigen, no a les altures, sinó a les fondàries vitals, a ser al cim i a començar a precipitar-me per l'altre costat de la carena. Sé que l'excursió es pot acabar en qualsevol moment, que puc posar un peu en fals i ja està. Fi. Estic a la plenitud de la maduresa -i m'imagino que soc com una figa penjada de l'arbre que s'ha de collir abans no es passi. He hagut de complir un quants anys per comprovar que efectivament l'edat cronològica no té res a veure amb l'edat real, però que és aquesta -la que diu el teu DNI- la que acaba pesant en una societat tan edatista com la nostra.
El meu fill petit demana sovint a partir de quina edat pot jugar a un determinat videojoc, i el gran, quants anys li falten per tenir telèfon mòbil, per anar a la universitat o per votar. No només les escoles s'haurien d'organitzar per projectes, sinó també la vida. L'obsessió per créixer dura ben poc. De seguida volem frenar la carrera numèrica per congelar-nos en una hipotètica edat ideal que és tan personal i subjectiva que no encaixa amb cap dels patrons estereotipats. Per a què serveix l'experiència si quan l'has aconseguit ningú no la vol? Quan dura l'edat ideal? Deu anys? Vint? Això és un instant comparat amb la vida llarga a la qual aspirem! Però, és clar, és legítim somiar en l'eterna joventut. Si pogués fer la guitza al temps, quan em plantaria? Potser en un moment atemporal -sense data ni edat-, on pogués gaudir del meu tràiler particular, compendi dels millors moments, que no sempre han estat ni els més fàcils ni els més feliços.
Per composició familiar, vaig ser l'última d'una llarga família de tiets, tietes, cosins i cosines, sempre envoltada de persones més grans, que conversaven de coses que no sabia ni entenia, que parlaven del passat en present, que posaven música al tocadiscos i escoltaven el «Carrusel Deportivo». El meu pare diu que fins que no va complir els vuitanta-quatre anys no va ser conscient dels anys que tenia, i una de les meves tietes nonagenàries ara comença a sentir-se cansada. En ella penso quan l'abaltiment em visita. Estaria bé viure dues vegades, però encara estaria més bé que no calgués, que amb una de sola n'hi hagués prou per pujar i baixar la muntanya.
