Sé per experiència pròpia que viure fora del país et va allunyant de la realitat, per molt que tinguis relació amb gent d'aquí, llegeixis, miris, escoltis... al final, vas creant un univers entre els desitjos i la realitat. És el que els està passant a tots els fugitius de la Justícia, visquin a Bèlgica o a Suïssa.

Aquest allunyament de la realitat quotidiana, fa que muntin espectacles, esdeveniments i propostes que poc tenen a veure amb el dia a dia que vivim, ara i aquí. Ho dic per les iniciatives engegades per l'expresident Puigdemont, més pròpies d'un il·luminat que no pas d'un polític en actiu. El desarrelament és evident, i topa amb la dura realitat.

Ara i aquí, estem enmig d'una de les pitjors crisis com mai hem hagut de gestionar, perquè es mantenen les incerteses sanitàries, i es fan presents les realitats econòmico-financeres. El conjunt és brutalment negatiu, i obliga a unes dosis de realisme com mai hauríem imaginat. Pretendre sortir-ne amb enfrontaments amb la legalitat, o buscant fórmules imaginatives que no tenen cap recorregut, suposa topar contra un mur de formigó, impossible de traspassar.

Sorprenen per fora de lloc crides a la unilateralitat, a tornar al passat recent, o a crear nous partits, amb plantejaments irrealitzables. Els promotors d'aquests invents creuen poder comptar amb multituds de simpatitzants, delerosos de tornar a provar el que ha estat un fracàs contundent. No sé si al final faran realitat un nou partit, un moviment de masses, o una sopa de sigles, però el resultat els desvetllarà dels seus somnis.

I per mantenir la ficció que tothom està pendent d'ells, i els seus invents, res millor que posar objectius. Ara , l'objectiu és aconseguir, sumant els resultats de tots els partits, moviments o plataformes independentistes, arribar al 50% dels vots, més un. Creuen que amb un resultat com aquest, totes les portes se'ls obririen cap a la independència somiada.

Aquesta recerca constant d'objectius, quan uns fallen, em recorda objectius semblants d'altres col·lectius, en aquest cas religiosos, anunciant la fi del món, la vinguda d'un messies o esdeveniments semblants. Arribat el moment, i comprovat l'engany, se'n busca un altre per continuar batallant. Així estem aquí, amb el tema unilateralitat, dret a decidir, independència exprés, o ser els únics i genuïns representants del poble català.

Aviat farà tres anys del pitjor moment de la nostra història contemporània, consistent a vulnerar el reglament del Parlament de Catalunya i el nostre Estatut. Es va dur a terme els dies 6 i 7 de setembre del 2017. En aquell moment, foren molts els qui varen anunciar la independència en un termini màxim de divuit mesos. Tres anys després, no veiem per enlloc aquella promesa ni aquella visió, però tanmateix alguns volen tornar enrere i refer el camí perdut.

S'ha de veure quins seguidors es deixen tornar a enganyar, però el temps i la realitat han anat fent el seu camí, i no veig cap moviment, mínimament important, per imaginar un retorn al passat. Alguns oportunistes del passat pretenen continuar vivint d'aquesta ficció, però els temps reclamen atenció a qüestions més importants i urgents. Si una cosa cal en aquest moment és elegir els millors, per poder gestionar els temps futurs que seran enormement complicats. No és hora de ficció, sinó de dura realitat. I la realitat exigeix unes grans dosis de realisme per administrar la doble crisi, fent el possible per no perdre un mínim de qualitat de vida, guanyada durant decennis d'esforç. En les imminents eleccions haurem de triar entre ficció i realitat. La ficció ja hem vist com ha acabat. Anem doncs cap a la realitat.