Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, diré què m'he comprat pel dia del llibre: dos quadernets de cal·ligrafia. Un de la col·lecció Bona lletra, de l'editorial Salvatella, i un altre de Rubio, dels de tota la vida. Tots dos per millorar l'escriptura i per constatar com d'il·legible faig la lletra. Tant, que fins i tot, en les poques ocasions que escric a mà, fins a mi mateix em costa de llegir-me. No em representa cap consol saber que això que em passa a mi passa a molts i resignar-m'hi de bon grat perquè sortosament no soc metge. No sé d'on ve la mala fama de la lletra de metge, associada a la presumpta mala lletra. Conec metges que fan una lletra infernal i n'hi ha que la broden. Ara no ho sé, però fins fa uns anys, als Estats Units, cada any morien uns quants centenars de pacients a causa de la lectura equívoca d'informes i receptes mèdiques, que comportaven tractaments erronis i, en conseqüència, greus alteracions de la salut amb efectes irreversibles. I tot per un fàrmac mal administrat per culpa d'un malentès cal·ligràfic que, en comptes d'arreglar-te un ronyó, t'engavanyava el cor. Amb la substitució creixent de l'escriptura manual per la digital, s'han reduït riscos i n'han aparegut d'altres. Gràcies a les noves tecnologies fem més bona lletra, però escrivim pitjor. Escriure a mà, avui dia, fa antic. Els adolescents ja no hi escriuen el seu telèfon en un paperet, al final d'una festa. Ni les inicials dels seus noms a l'escorça dels arbres. Només qui escriu postals, grafits a les parets o algun poema continua fent-ho a mà. També fan antic les frases que els llibrets de cal·ligrafia conviden a copiar. El títol de la columna n'és un exemple. No costaria gens afaitar el bigoti al nuvi i dibuixar-li un tatuatge a cada braç.
