Els punyals han tornat als escenaris de la cultura, res a veure amb la mestria i intensitat dramàtica dels que neixen de la ploma de Shakespeare quan Macbeth apunyala el rei Duncan, Claudi s'acarnissa amb el rei Hamlet, o les dagues de l'odi es claven en el cos de Juli Cèsar. Fa setmanes que, sense cap més explicació que la incompetència política, el sector cultural està rebent punyalades a tort i a dret fins a deixar-lo perillosament ferit, amb la perspectiva d'una lenta, dolorosa i difícil recuperació.

Ara mateix, poques activitats són tan segures per evitar els riscos de contagi com les culturals; es guarden les distàncies, hi ha control d'assistència per a seguiments posteriors, no s'interactua... és absurd que tertulians, periodistes, polítics o experts posin en el punt de mira aquests espais com a escenari de contagi, tant com que hi posin els bars o locals d'oci que compleixen la normativa de prevenció, i que són la majoria. La cultura i el bar han anat sovint de bracet i no s'entén l'una sense l'altre, com no s'entén la manca de precaució en els públics, uns i altres. La cultura i els bars seran sempre nostres si el domini del cervell dels que hi van també ho és. Prou punyals als escenaris culturals, que ens deixin en pau i parin de coaccionar per anar a un o altre lloc, quan el que cal és coaccionar a qui converteix aquests llocs en perillosos, encara que hem d'admetre, tal com estan muntats els aforaments, que és molt més fàcil saltar-se les normes i convertir en espai de possible contagi un local d'oci nocturn, abans que una sala de teatre o cinema; però encara és més alarmant un botellón descontrolat, si els locals estan tancats.

De les vint-i-tres punyalades que rep el Juli Cèsar de Shakespeare a l'escenari, només n'hi ha una de mortal; de totes les que està rebent el sector cultural, només la del Govern català, que ara és qui té les competències, pot ser la definitiva; que les administracions es deixin de passar el pu-nyal entre elles i que el Govern l'enterri d'una vegada. Anem als concerts, al cinema, al teatre i als bars, fem-ho cívicament perquè la supervivència d'aquests espais necessaris depèn de nosaltres, ens toca reivindicar la seva permanència amb el nostre suport, omplim els actes culturals i trobem-nos a la terrassa del bar. No ho deixem a mans dels polítics, perquè com ja es feia en èpoques del senat de Roma, quan es veuen atrapats apunyalen per sortir-se'n, la víctima és el menys important, i acostumats com estan a consumir massa alcohol i massa poca cultura, no els farà res que aquesta última acabi sent el cadàver. Si perdem la cultura hem perdut la batalla, al capdavall que sapiguem comportar-nos racionalment i cívicament, sigui quin sigui l'escenari, és una qüestió de cultura; lluitem per defensar-la i deixem d'apunyalar-la.