La pandèmia no s'acaba i els seus efectes sobre la vida tampoc. Sembla evident que no hem sabut calibrar els riscos de les propagacions víriques. Els experts calculen en centenars de milions els virus residents en animals, potencialment perillosos per a l'espècie humana. Però tot i les alertes que havien enviat en un vermell fosforescent el SARS o les grips aviària i porcina, no hem après res. O no ho hem volgut aprendre. La qüestió, fet i fet, és aquesta: aprendre o no. No és tan obvi que siguem una espècie substancialment avançada respecte de la resta d'éssers vius amb què compartim el planeta. Tenim algunes eines molt peculiars que ens fan especialment propicis per a l'explotació de recursos i per al control de la resta. Però això no ens allunya un gram de la nostra condició animal. I aprendre sense la petjada genètica, un luxe sobretot a l'abast de nosaltres, que hauria de donar-nos un avantatge definitiu per a la supervivència, no sembla que sigui un bé que valorem en la seva justa mesura. Tenim tantes oportunitats de demostrar-nos que no ens equivocarem com ho fem sempre, que al final aquesta capacitat és redundant. És a dir, inútil. Aquests dies en tenim proves evidentíssimes. Encara recuperant-nos del 2008 anem de cap altra vegada a la misèria. Tanta massa grisa i tan poca intel·ligència.
