Cada any, aquest proper divendres era el dia en què més persones començaven les vacances i marxaven. L'agost aturava la vida laboral de la majoria de les persones i empreses. I per descomptat, de tots els ens públics. Els pretesament afortunats marxaven lluny o a prop a passar uns dies de descans, allò que abans es deia desconnectar. Imaginar-me com es pot fer tal cosa ara no és possible. No hi haurà les embussades de persones amb bermudes a l'aeroport o les altres escenes típiques del període estival massificat. Tots anem amb tapaboques i l'ànim angoixat. Més enllà de l'evolució del virus i la gestió política de tal cosa, la societat aguantarà la respiració (en sentit figurat) fins que hi tornem d'aquí a un mes.

Totes les expectatives i opinions hauran de quedar pendents d'arxiu per comprovar d'aquí a un temps si eren encertades o no. No goso fer-ne cap ni una sobre sanitat i la malaltia. Sobre l'evolució econòmica consegüent i amb les dades disponibles, no és cap imprudència preveure que cal preparar-se per a la mare de totes les sotragades que es recorden. Serà mundial i local. La nació de cadascú (sigui l'espanyola o la catalana) sofrirà un huracà financer i laboral, ara en formació a sobre els nostres caps. Sabem que les activitats vinculades als serveis de les persones pel que fa a l'oci estan patint moltíssim. Hotelers, restauradors, discoteques, gimnasos i altres de similars obren els noticiaris mostrant les dificultats operatives, les regulacions oficials i tots els inconvenients que els tenen boquejant com un peix fora de l'aigua. Corren rius de tinta i muntanyes de preocupacions al voltant del seu futur i el dels molts treballadors que ocupen (alguns, a més a més, precaris). La buidor de les estacions de tren o els restaurants tancats a les ciutats són només dos de tantíssim indicadors negatius.

Tot el soroll que generen tots aquests està tapant la situació també altament preocupant en els àmbits industrial i primari. Les històriques mines de Sallent han tancat i ja provoquen una cascada d'aturats directes i indirectes. Serà el primer de molts altres expedients que aniran colpint empreses productives, les indústries i els tallers. Més enllà de casos durs com els dels miners, als sectors tradicionals de casa nostra ara es treballa molt. Pot semblar un contrasentit, però és així. N'hi ha perquè molts han reduït les plantilles temporalment i d'altres estan fabricant les comandes que tenien confirmades des d'abans del primer confinament. L'aturada de l'agost farà que tots aquests centres de treball s'hagin de plantejar el seu futur a mitjà termini. Alguns obriran, sense gaire feina, durant el mes de vacances perquè ja les van fer abans o per recuperar els quinze dies d'aturada recuperable que va decretar Pedro Sánchez per Setmana Santa.

I amb aquest escenari arribarem al setembre, quan, aleshores sí, era costum que tota la producció arrenqués a tot ritme. A moltíssims empresaris, diguem-ne dels clàssics, els fa por aquesta tornada. La incertesa és una mala venedora i el diner és el soldat més covard de tots. S'amaga de seguit. Quan s'acabin els expedients laborals i calgui tornar a treballar amb tothom, en moltes companyies les condicions hauran canviat radicalment. Les ajudes que el president del Govern espanyol ha aconseguit d'Europa no arribaran fins al 2021 i potser abans caldrà encarar totes les reformes que des de Brussel·les li han imposat. Això no és una previsió, això és un fet, i si ho prefereixen, en lloc d'escriure el mot reformes, se'n poden dir retallades. Quan s'acabi la calor, quedarem socialment gelats.