Si la nostra existència té en el naixement i en la mort les fites que la delimiten, l'experiència de l'embaràs és per a una mare una de les més intenses des del punt de vista físic, per la transformació que es produeix al seu cos, però també en el vessant de les emocions. Percebre com va emergint dins teu una altra vida fins que t'adones que conviuen en tu dos cors diferents genera una consciència nítida del fil que uneix les generacions. La poeta Anna Gual en parla al seu llibre Ameba, que va guanyar el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni del 2019. No ens trobem pas davant d'un poemari ensucrat que descriu l'embaràs d'una manera idíl·lica i romàntica. Ameba és una obra escrita des d'una consciència crítica, lúcida i profunda del procés que ella mateixa va experimentar amb la seva filla Lisa («La nena s'esdevindrà / dins l'habitació hermètica»). Ben acompanyada de les il·lustracions de Gala Pont i de l'epíleg de Caterina Riba, Gual ens proposa una aventura literària valenta i convincent. En un dels primers poemes del volum, Crom, escriu: «Començar el vers pel final. / Recomençar. / Avantnéixer. // He dit avantnéixer. / Calia dir postmorir. / Calia dir pensar cap endar-rere». Hi emergeix la idea de cicle. I tot seguit es planteja el vincle amb el que arrenca a ser dins seu sense que ho pugui veure: «Potser el moviment de l'invisible / trastocant parets de vísceres». D'aquest mirar-se endins, en sorgeix una percepció d'abisme i una colpidora imatge poètica: «L'interior de l'ésser humà / és una tempesta nocturna». Anna Gual destil·la el que va succeint en uns versos que són ferida oberta. Però qui escriu quan escrivim? Gual hi respon: «Quan la mà escriu / es fa palès que hi ha un narrador / que pensa mentre invoca». M'he referit als cors que conflueixen. Gual anota a Ameba «El buit / entre batecs / ens unirà». I en un poema on reprèn el tema del jo doble afegeix: «On acaba el teu alè i on comença la meva respiració?». Un dels eixos del llibre és el sentit de persistència i de represa. Gual ens diu: «Seguir llegats. / Invocar petjades. / Construir organismes. / No morir mai». I, més endavant, en un poema que duu per títol precisament Reiteració, conclou: «I caldrà acceptar / que hi ha una mort que sempre reneix». Anna Gual assumeix el trencament que comporta respecte a la vida prèvia el naixement de la filla («On és la quietud? / On és el silenci de la llar?»). Però també inicia un diàleg amb la seva filla («Ets la resposta / a les preguntes que vaig heretar»), on ressona el lligam del que som amb l'univers. Una de les claus de la lectura d' Ameba ens l'ofereix el poema Estructures: «Però per què ens sorprenen tant /els trets compartits / si venim tots / d'allà mateix? // Si som els clons del mateix clon. / Si som el motlle primer. // Si en som un de sol». Del que he anotat fins ara podria quedar la impressió que Ameba és una obra on domina el pensament. Però l'emoció hi adquireix un protagonisme decisiu en versos bellíssims com aquests: «No tinguis pressa. // T'esperem a la frontissa de les coses / que amb els anys envelleixen».
