Situació personal viscuda fa una setmana en un poblet de l'alt Berguedà. Al carrer principal es detecta un sensible increment de població de pas. Entro en un supermercat per fer una petita compra. Mentre faig cua per pagar, un autòcton comenta el panorama amb la caixera i diu que «el que haurien de fer és tancar les portes del poble» (comentari davant del qual, s'ha de dir, la dependenta hi posa cara de circumstàncies). Surto del supermercat, camino 200 metres i passo per una de les places principals del poble. Hi ha una parada plantada al mig sota una carpa. És de l'oficina de turisme local, que avui ha sortit de l'oficina per fer-se més visible i apropar-se al visitant. Per captar turistes, vaja.
Aquesta petita vivència, que segurament no passa de simple anècdota, dibuixa d'alguna manera la paradoxa per la qual naveguem en aquest temps de rebrots a contrapeu postconfinament. El vol i dol. El de crides i campanyes publicitàries perquè redescobrim els tresors del nostre país, perquè fem turisme de proximitat per compensar com puguem els visitants que no ens vindran d'altres indrets, i al mateix temps ens recomanen, demanen (ordenen, però que no sigui dit), que millor que ens estiguem tan quietons com puguem a casa. I així estem: o engabiats, o extraviats.
