Vaig agafar el bus. Feia la calor d'aquests últims dies de juliol, aquella que fa regalimar la suor per la pell encara blanca i esbufegar quan camines sota l'inclement sol del migdia. A dins del vehicle, en un trajecte cap a Guimerà, reunió de iaies amb bosses de la compra, xerrant amb la mascareta i cridant un xic més alt del que seria habitual en temps de prepandèmia. Ja no hi ha altre tema que el virus. I els malalts coneguts i la sort d'haver-nos estalviat un contagi. I de tot això xerraven les quatre venerables que tenia al meu davant quan em vaig fixar en el recompte que feien cada cop que el bus s'aturava en una de les parades del curt trajecte. Miraven per la finestra, es miraven entre elles i s'exclamaven: dues!, quatre!, sense! Al principi vaig pensar que comptaven les persones que feien cua a la parada. Però no! Sumaven... mascaretes! Un esport nou en temps de coronavirus que es va accentuar quan van caçar una venerable com elles, impecablement maquillada i amb els llavis ben perfilats; la van assenyalar i la iaia portaveu va explicar al conductor, cridant a cor què vols, que la irresponsable no duia el morrió perquè és incompatible amb els «morros pintats». Quan l'hi va haver explicat, la iaia, tota digna, es va tornar a apujar la mascareta. Van riure i van continuar la conversa. Amb mascareta.
