Crec recordar que era divendres passat que el president vicari feia una de les seves habituals piulades a Twitter, miro de transcriure-la en la seva literalitat. «La veritat és l'arma més poderosa en política». Aquesta piulada ens posa davant del mirall del problema que avui pateixen una part important dels polítics del país. Ells estan en possessió de la veritat i tot aquell que no pensa com ells està, en el millor dels casos, equivocat, quan no és un enemic de la pàtria o fins i tot és una mala persona. En el moment que la «política» entra en el món binari i es resumeix entre els que pensen com jo i els altres, l'estàs amb mi o en contra meu, entre el blanc i el negre, entre els bons i els dolents, entre els 1 i els 0 del món informàtic, la política desapareix i deixa de tenir la raó de ser.
Política és pedagogia, és debat, és contrast, és transacció i, finalment, és acord. Perquè hi pugui haver acord s'ha de ser de mires amples, però alhora s'han de saber el límits. És obvi que no pots demanar a ningú que traeixi els seus principis, però tampoc pots demanar a ningú que per acceptar els teus principis renunciï als seus. Per tant, si de debò vols fer política has de saber renunciar a una part, per aconseguir-ne una altra. Si no és així, no és política, és una altra cosa.
Aquests dies estem veient les greus conseqüències, en diferents camps, de tenir la raó. En el camp de la Salut, en plena pandèmia, ens hem permès el luxe d'estar gairebé dos mesos sense responsable tècnic de salut pública, hem passat, en segons quin territoris, de la fase dos a la normalitat en 24 hores. O de sobte hem descobert que per fer segons quines coses necessitem autorització judicial, i així una darrera l'altra. Si els jutges ens diuen que no, la resposta és «què en saben, ells, de salut?» (òbviament no en saben res, però saben que les lleis diuen que per prendre decisions s'han de justificar, que no s'hi val dir «perquè ho dic jo, que soc sobirà»).
I en el cas dels i les sentenciades, a nivell personal és més greu, perquè es fa molt difícil d'entendre que després d'estar mil dies a la presó no vulguin entendre que si gaudeixen de «beneficis penitenciaris» no és perquè siguin seus, sinó perquè és el sistema penitenciari qui els els atorga. I per més que el sistema penitenciari en la seva part executiva estigui administrada per persones que pensen com ells, depèn del sistema judicial. I el sistema judicial només és democràtic en el seu origen, però en el seu funcionament ho és tot menys democràtic. Pot ser més o menys garantista, però aplica les lleis escrites, i com tot, són interpretables.
A mi em perdonaran, però si el primer cap de setmana que surten han de rebre homenatges als seus pobles i viles, i s'han de passejar pels mitjans de comunicació afins, és normal que a aquell que els va condemnar se li posin les orelles dretes. I si tot i així no paren de repetir «tenim la raó, ho tornarem a fer, perquè som els bons», no és estrany que aquell que els va considerar culpables busqui la manera de treure'ls els beneficis de què disposen. Ens pot agradar més o menys, però si la llei té un forat que li permet fer-ho, sabíem que passaria.
Tenint present que són persones intel·ligents i formades, que tenen bons advocats, la pregunta que em faig és: no sabien que hi havia moltes possibilitats que passés? De què es tracta, d'un nou pols? De tornar a aparèixer com a màrtirs? Per tornar a gua-nyar unes eleccions autonòmiques?
Potser sí, però Catalunya vol i mereix solucions, ja! Compte, el país no aguanta més, la crisi sanitària ens ha dut pobresa i aquesta no s'arregla ni amb arenges ni amb banderes, i encara menys amb màrtirs.
