La lluna s'ha mogut dos pams. Faig el càlcul tancant un ull i estirant les mans en la foscor com si no hi hagués distància entre ella i jo, com si ara que no puc tocar ningú d'aquest planeta pogués prendre el nostre satèl·lit, jugar-hi una estona i menjar-me'l a cullerades, com una bola d'escuma de gelat de nata. Miro la lluna cada nit d'estiu des de la cadira que oriento en la mateixa direcció. Dilluns, la lluna era al marge dret del trosset de cel que veig des de casa. Era lluent, prima i corbada, i avui, en canvi, sembla un ou boterut que amenaça de fer-se fonedís per l'esquerra, rere les cases de l'altre carrer.

Miro amunt quan fa poques hores que la NASA ha enlairat la nau Mars 2020 des de cap Canaveral amb la intenció de buscar restes de vida al planeta vermell. És el mateix dia que he vist als cinemes Bages Centre la projecció organitzada per Memoria.cat de quatre curtmetratges excepcionals, un d'ells del cineasta Joan Guitart Clapera sobre les obres de construcció de la carretera de Vic i la carretera de Cardona de Manresa, l'any 1970. Passat i futur, tecnologia extraplanetària al costat d'una tecnologia rudimentària que avui fa posar els pèls de punta: operaris amb sabatilles, barret de palla i cigar-reta, fent anar maquinària pesant sense protecció, treballant a tocar d'infants i badocs que travessaven les rases obertes per canalitzar-hi la claveguera per uns taulons de fusta que actualment no superarien cap mena de control d'una obra pública. Un espectador mormola que s'haurien d'asfaltar tots els carrers de la ciutat amb aquest mètode que ha estat capaç de sobreviure cinquanta anys al trànsit rodat constant. La millor experiència de la sala va ser mèrit de l'organització en decidir fer la projecció respectant l'obra documental, per tant, sense so, com si talment fóssim a l'espai.

Jo soc dona de setembre, però aquest any desitjava que arribés l'agost, el vuitè mes d'un any crític, que ressona a vacances amb mascareta, a falsa normalitat, a vida continguda. Anhelava l'agost perquè és temps de traspàs, de final i d'inici, i necessitem les dues coses, acabar-ne algunes i començar-ne d'altres. I com que som incapaços d'imaginar-nos què farem l'octubre, m'he proposat mirar lluny, mirar enllà. Per això m'asseuré cada nit una estona a observar el cel. Esperaré que arribi el 18 de febrer del 2021, quan és previst que la nau enlairada aquesta setmana aterri a Mart i, mentre no arribi cap dona a la lluna, seguiré els consells d'aquests versos de Joana Raspall del poema Endavant!: «Respira fort, que l'aire és teu/ i l'aire i tot et poden prendre./Un cop ja l'hagis respirat/és carn com tu,/ és alè teu que no es pot vendre./ Respira fort, que l'aire és teu./Trepitja fort, que el lloc és teu!/ On hi ha el teu peu no n'hi cap d'altre».