Hi ha dues «teories» sobre el que està passant aquests dies amb els presos polítics independentistes: els qui creuen que és una venjança de l'Estat a través del poder judicial i els qui pensen que és un escarment. Són dos conceptes molt propers en el terreny conceptual, i de fet, tot sospesat, hi deu haver en la realitat un polsim de cada cosa: l'Estat es mostra venjatiu una vegada més amb els condemnats per sedició, com ja va fer-ho amb la sentència, i, de passada, els escarmenta a ells i als qui en el futur puguin tenir temptacions semblants. El missatge és clar: no sols sereu condemnats a una pila d'anys de presó, sinó que, a més a més, farem tot el possible per restringir els beneficis que el sistema penitenciari us pot atorgar a vosaltres o bé als altres presos. Per aconseguir-ho, en una maniobra conjunta de fiscalia i tribunal suprem, aquest darrer s'arroga la competència per decidir en aquest cas, de manera que el règim penitenciari, transferit a la Generalitat de Catalunya, perd una competència que fins ara tenia o que, en cas de recurs, pertanyia en darrer terme a un tribunal ordinari o a l'audiència.
Segon tema de debat: el pretext. Encara que el tribunal suprem no s'hagi atrevit a dir-ho en termes explícits, sí que ho ha fet la fiscalia: el problema és que aquests presos no mostren cap mena de penediment. En la deliciosa prosa processal, el fiscal afirma en el cas de Junqueras que aquest «continúa manteniendo todas las distorsiones y déficits que le llevaron a la comisión delictiva». En aquest sentit, «la evolución tratamental [sic] del interno ha sido nula». Essent així, i com que aquests presos estan plenament integrats en la societat i no necessiten resocialització, l'única sortida que queda és insistir en el caràcter retributiu, és a dir el pur i simple càstig, de la pena: ja es veu que no hi ha reinserció possible. Així de clar, així d'explícit: escarment i/o venjança.
Tercer tema d'interès: el paper d'estaquirot del Govern «més progressista de la història», integrat per PSOE i Podemos. Fa quatre dies, concretament a la campanya electoral, Pedro Sánchez va presumir de «manar en el ministeri fiscal». I així va fer-ho nomenant l'exministra de justícia al capdavant de la fiscalia, enmig d'una polèmica considerable. Després va dir que s'havia equivocat en les seves declaracions. I ara ha fet el desentès del que passa, invocant la independència judicial i la separació de poders. O sigui, que el Govern nomena la titular del ministeri fiscal, però no té res a dir sobre les actuacions d'aquesta fiscalia, alhora que consent que s'enviï un torpede a la línia de flotació de qualsevol taula de diàleg o de qualsevol via de solució d'un conflicte enquistat. La transferència al poder judicial de la sortida del contenciós català continua sent, com en l'època de Rajoy, l'única política prevista per Sánchez i Iglesias, que no sols es mostren incapaços de fer alguna cosa operativa, sinó que permeten que el problema s'eternitzi i s'enverini encara més.
Vist això, la lírica proclama dels unionistes i dels «equidistants» catalans en favor del seny, de la prudència i del diàleg són un exercici magnífic de retòrica política que no condueix enlloc, que no aporta cap resposta ni cap remei. El sector independentista més partidari de la confrontació i de la via unilateral es car-rega d'arguments i de raons, mentre que els sectors partidaris del pragmatisme i la moderació queden desautoritzats pels fets quotidians i per la repressió continuada. I és que, vist des de la perspectiva espanyola, és ben clar que no es pot ser piròman i bomber a la vegada.
