En l'edició de Regió7 del divendres dia 24, a la portada, figurava el següent titular: «La Generalitat mediarà entre Església i particulars per aclarir 3.722 propietats», i ja dintre, a les pàgines del Bages, trobàvem un titular encara més impactant: «El Govern xifra en 3.722 les finques que l'Església hauria inscrit indegudament». Per tancar els grans titulars, un altre no menys espectacular com que el Govern pensa crear una oficina de mediació, suposadament, per resoldre els conflictes, entre els imaginaris autèntics propietaris i l'Església.
Simplement increïble. Que ERC s'hagi deixat entabanar, no m'estranya, perquè és un partit poc donat a estudiar detingudament els temes, abans de tractar-los, i obrar en conseqüència. En tenim múltiples exemples en el present, i molts més en el passat, però que un tema especialment delicat com aquest es tracti amb una lleugeresa i una manca total de fonamentació i documentació, és sorprenent.
I més sorprenent és que un tema de partit passi a l'Executiu en un moment com l'actual en què ja tothom pensa en mode eleccions. Precisament la proximitat electoral hauria d'exigir més prudència i contrast en informacions donades per persones «interessades» en el tema, a nivell personal o col·lectiu.
Durant prop de trenta anys, he tingut relació directa amb el tema, per raó de càrrecs polítics (alcalde i diputat), de manera que conec molt bé com s'han fet les immatriculacions al Bisbat de Vic. Podria parlar també en part del de Solsona, però em centraré en el de Vic, un Bisbat molt extens i important.
Conec molt bé els professionals contractats pel Bisbat, i en especial el principal al qual es va encarregar elaborar l'inventari dels béns eclesiàstics, al conjunt de les parròquies del Bisbat. Una feina enorme, extensa i intensa, que al cap de trenta anys encara no ha culminat. Precisament pel que té de feina exhaustiva per informar i documentar cadascun dels béns a inventariar, i si cal, immatricular.
D'entrada, dir que no és cert que entre el 1946 i el 2015 els bisbats poguessin immatricular qualsevol bé, amb la simple signatura del senyor bisbe. En absolut. Cada immatriculació venia recolzada per tot un expedient. Cada bé té la seva carpeta, amb els antecedents històrics, la documentació existent, parroquial, municipal, fotos aèries, cadastre, plànols, croquis, documents privats o públics. Algunes propietats comportaven mesos i en alguns casos anys per poder-les tancar, per mor de ser exhaustius. I si repassem la llista dels 3.722 béns immatriculats, veurem com de clares són les propietats. Se'n pot trobar potser alguna de discutible, però estic convençut que no arribaran ni a un 1 % del total, si no és que algú posi en qüestió el dret de propietat, des dels temps dels Reis Catòlics.
He pogut veure el treball, he pogut mirar fitxes, vaig comprar «els horts del rector» per destinar-los a zona esportiva. Vaig mirar esglésies i capelles, i una finca destinada a la casa sacerdotal de Vic, donada per la darrera propietària, com era molt habitual, per part de famílies benestants, o no tant, o per rectors que morien sense família i deixaven els béns familiars a la parròquia o al Bisbat. I fins i tot, es preserva la distinció de si una propietat és de la parròquia, de la casa sacerdotal, o directament del Bisbat.
No entenc com ERC, i encara menys membres del Consell Executiu, no van demanar dia i hora al vicari general, o directament al senyor bisbe, per informar-se abans de fer afirmacions que suposen un desconeixement total de la realitat. Francament, veure actuacions tan desafortunades i poc serioses com aquesta, posa en qüestió en quines mans està el nostre govern. Sincerament, és hora de canvis radicals.
