Ramon Majó Lluch transmet al seu llibre, Captius de l'altitud. 57 anys d'escalades de la cordada formada per Joan Frontera i Ramon Majó, un sentiment d'amistat entre ells. Presentat a la sala gran d'exposicions del Casino, que va quedar petita, tot i l'esforç del Centre d'Estudis del Bages per encabir-hi 50 assistents, a causa de les mesures de seguretat vigents. Es tracta d'unes memòries de l'alpinisme que fan referència als cims que han fet dos escaladors, però que ajuden a explicar la història de l'alpinisme a Catalunya dels dar-rers 60 anys. El llibre és el número 13 de la col·lecció Memòria, que coedita el CEB i Zenobita edicions, amb la col·laboració dels ajuntaments de Manresa i Castellbell, poble del Frontera. Jordi Camprubí, en un pròleg emotiu, comparteix amb Lionel Terray la definició d'escalada: «noble com l'art, bella com la pau i útil com el treball». Emili Martínez Ballester, que va ser president del CECB i company de partit -PSUC- amb l'autor, va explicar que els protagonistes van marcar moltes generacions de muntanyencs i van assolir la consecució dels cims més entranyables. Majó és fill d'un temps i d'uns valors romàntics diferents dels actuals, on es compartien les fites, la bellesa de l'entorn, o el foc de camp. En la seva època, els centres excursionistes oferien cultura i coneixements. Un salt important es va esdevenir amb la generació d'escaladors com Majó i Frontera, amb Ricard Cots, Josep M. Montfort i Ventura Tàpias, els sisensgradistes, que han significat un abans i un després en l'activitat de muntanya a casa nostra. Van aconseguir noves fites, van millorar nivells tècnics i van passar d'assolir els clàssics Montserrat, Pedraforca i Pirineus, cercant nous reptes als Alps i a les Dolomites. El 1969 va començar el decenni de les grans expedicions, amb els Andes de Bolívia, fins a conquerir el cinquè cim més alt del món, el Makalu, de 8.463 metres, el 1976. Un aspecte que remarca Martínez és que abans la gent als 40 anys deixaven l'escalada, avui amb condicions físiques i socials diferents, poden escalar als 70 anys i més.

Des d'una perspectiva personal i amb molt de sentiment, Majó intenta transmetre la seva visió de com ha viscut la muntanya, tenint en compte la societat i la vida, així com l'escalada i tot el que l'envolta, amb referències constants al pensament i la manera de viure de l'autor, amb reflexions sobre els valors com l'amistat, tan allunyada de l'individualisme d'avui dia. Un altre dels aspectes que ofereix el llibre són els canvis en l'activitat de muntanya que s'han esdevingut al llarg dels anys, tot passant del romanticisme inicial als anys 80 amb les dinàmiques de grup, les aventures de la frustració, el culte al cos, o el nihilisme. A més de ser un llibre de muntanya, amb vivències dures, és un debat constant entre l'home i la pedra, l'ànima i la natura. Ramon Majó va explicar com va néixer el llibre i la seva passió per l'alpinisme, que ha practicat fins als 75 anys, quan el va deixar per qüestions de salut. «Qualsevol cosa a la vida té el valor del temps que hi dediquem i jo vaig dedicar molts anys a l'alpinisme». Sense adonar-se'n es va veure fent història des dels inicis de l'alpinisme a Manresa i comarca, a partir dels butlletins del CECB. Esmenta les primeres escalades dels anys 30, durant la República. Explica com amb Frontera van recórrer la Península Ibèrica, els dissabtes fent foc de camp, menjant botifarres. Fa referència a les primeres dones escaladores, com Montserrat Jou, Dalmau i Roldán, Agnès Bruballa, Josefina Dalmau i Maria Carme Oliver. Però destaco un fet que el va marcar per sempre, tal com reconeix: el 1979, l'allau a la canal de l'Ordiguer, al Cadí, va causar la mort del seu amic d'infància Josep M. Montfort, «amb qui vaig fer la primera escalada a Montserrat, el primer tres mil als Pirineus, i les primeres escalades als Alps, als Andes i a l'Himàlaia, i amb qui havia passat hores i hores planejant expedicions i ascensions a tots els massissos de la Terra... Però, al cap de 40 anys, les paraules que expressen dolor se'm fan inassequibles».