El pària ha fet fortuna. De la indigència política a què el van condemnar els barons del PSOE el 2016, amb el cop d'estat intern que va situar Susana Díaz com a candidata guanyadora, ressorgeix el 2018 com a president del Govern espanyol gràcies a una moció de censura, i ara es passeja com un torero triomfant, ovacionat pels incondicionals quan entra a la Moncloa i al Congrés dels Diputats. De la misèria a què el va condemnar el seu «no és que no» a Rajoy, a l'opulència governamental fruit de l'aplicació estricta de la dita grouchomarxiana: «estos son mis principios. Si no le gustan... tengo otros».

Pedro Sánchez, el polític espanyol capaç de superar Mariano Rajoy en la persecució del sobiranisme català (malgrat presidir un partit històricament federalista, defensor de l'autodeterminació dels pobles); d'emblanquinar la monarquia denunciada com a corrupta sistèmica (malgrat presidir un partit històricament republicà), s'empara ara en les sentències que dicten els tribunals («afortunadamente», va remarcar) per desvincular-se de la retirada dels permisos penitenciaris als presos polítics catalans, que havia reclamat ferotgement la Fiscalia (que mana i «controla» Pedro Sánchez, segons pròpia confessió). Defensor ultramuntà de la separació de poders que diu que impera a Espanya, trasllada sense vergonya la solució del conflicte polític a les instàncies judicials heretades del franquisme, exemple d'actuació desmesurada i partidària. Venjativa, com es pot concloure de la fixació que té contra l'independentisme.

«Afortunadamente» per a Pedro Sánchez, el poder judicial governa per a ell. No li cal fer gaires insinuacions. Amb l'escalfament mediàtic i els pronunciaments ultres favorables al manteniment del sistema en té prou per postular-se com l'home d'estat «dialogant, conciliador, negociador, insubornable» (en versió pesecera) que salvarà Espanya de la «sinrazón separatista», i de la «pandemia paralizante» que amenacen el benestar dels espanyols de soca-rel.

Per no patir, ni cal que ho faci per un hipotètic triomf dels partits independentistes en les properes eleccions autonòmiques. Ni que sumessin més del 50% dels vots i tinguessin àmplia majoria al Parlament. Ja l'hi tenien ara, la majoria i, «afortunadamente», els tribunals que li fan la feina ja van invalidar-la per tres vegades consecutives, i una quarta en camí. A més a més, la pràctica continuada de promulgació, modificació, interpretació de les lleis a conveniència i interès del règim del 78, els ha donat l'experiència necessària per, per exemple, modificar la sagrada Constitució perquè ningú s'atreveixi a qüestionar la «unidad del territorio español»; o per modificar, ara sí, la llei electoral per prohibir els partits independentistes; o merdejar el codi penal per regularitzar tants invents, manipulacions, tergiversacions de la llei com s'han hagut de fer per criminalitzar, judicialitzar, empresonar, massacrar el sobiranisme català. I per si fos poc, a Sánchez encara li quedaria la carta de l'estat d'alarma, en versió pandemitzada del 155.

Afortunadament, però, malgrat tot, tenen molt clar que l'última paraula no la tenen ells. Ho saben i per això s'han descarat.