És una imatge dura. Una persona tombada de perfil i amb una bossa de plàstic al cap per ajudar a millorar els efectes del respirador que té connectat al cos. Podria haver estat feta a Bellvitge, al Gregorio Marañón a Ifema o a l'Arnau de Vilanova, però en aquest cas és d'un pacient de l'UCI d'Althaia, captada durant el pic de la pandèmia. Una d'aquelles fotos que combinen a la perfecció crueltat i empatia, de les que regiren mouen les entranyes i que a molts els crea rebuig quan la veuen impresa en un paper. Perquè el dolor proper, el que ens toca, el que ens eriça la pell, és difícil de digerir a diferència d'altres imatges de patiment que considerem alienes, com les de morts flotant al Mediterrani o d'infants esquelètics morint de gana a l'Àfrica, i per a les quals, com a societat, no ens ha fet falta buscar vacuna.
A vegades calen sacsejades, imatges que ens bufetegin amb la realitat a la cara. Contra el tabac ha fet falta estampar pulmons podrits a les caixes de cigarretes. Contra els accidents de trànsit, s'ha tibat d'anuncis amb accidents i nens orfes. I per a aquells que encara neguen que la covid és un problema de debò i de tots, què cal fer? Les fotos d'aplaudiments al personal sanitari són part de la nova realitat. Les imatges dels nostres avis, pares i mares intubats a les UCI, també.
