El fenomen urbà, és a dir, la concentració de la població en un indret determinat recula inicialment al període del neolític, quan la humanitat es començà a fer sedentària, en passar de ser caçadora-recol·lectora a productora del que necessita per viure. Les agrupacions humanes van ser, d'aleshores ençà, un sistema que permetia una millor defensa col·lectiva (davant d'altres éssers humans o davant dels grans fenòmens naturals) i alhora va ser la base del seu desenvolupament econòmic i cultural. Des de les antigues ciutats mesopotàmiques, passant per Egipte, Xina, l'Índia i, més cap aquí, el món grecollatí, del qual som hereus directes. És per això que quan es parla de «civilitzacions» l'arrel etimològica de la paraula ens porta directament al concepte i la idea de ciutat.
Si fem un gran salt en el temps i ens situem a l'època contemporània, veurem que la ciutat segueix mantenint un paper fonamental en les relacions socioeconòmiques. Tant és així que el seu entorn rural pivota en gran mesura, agradi més o menys, al seu entorn. Cap país pot estar ben situat en el context mundial sense posseir una xarxa urbana mínima que la vertebri: més gran o més petita, de grans urbs o de ciutats mitjanes; això ja és una altra qüestió. La ciutat és, doncs, punt de trobada, laboratori experimental, mercat, espai per al coneixement, etc. Però també es tracta d'un lloc artificial on les relacions humanes s'han de gestionar adequadament perquè l'aglomeració ha de ser un actiu, no pas un passiu. Òbviament tots sabem que això no és pas gens fàcil, perquè ho podem comprovar nosaltres mateixos: dificultats de mobilitat, més contaminació ambiental, inseguretat...
Precisament l'urbanisme concentrat permet una agressió més baixa al medi natural en ocupar menys territori i és alhora més eficient en la gestió dels recursos de subsistència. Les xarxes de subministrament d'aigua o electricitat, per exemple, són menors i, doncs, més sostenibles, a diferència del que passaria si tots visquéssim tots escampats en grans urbanitzacions extensives, com les existents en determinats països.
Paradoxalment, la pandèmia que pul·lula avui per sobre dels nostres caps ha fet més difícil la seva gestió sanitària a les ciutats, a causa de la major concentració de gent. I cal reconèixer de manera clara que no ho teníem ben estudiat a l'avançada. Per altra banda, l'espècie humana és fonamentalment social i, com tots els animals que ho són, no es pot mantenir sine die un allunyament dels nostres congèneres. Un cert sacrifici temporal tothom el pot entendre, però tard o d'hora caldrà aplicar altres protocols que no es basin ni en la por, la repressió, la incomoditat persistent o el confinament sistemàtics. I convé començar donant informació veraç i clara a tothom. Per això cal activar nous models de convivència i de relació personal basats en un cert esponjament de les activitats socials, fent-les més segures, igualment atractives i alhora viables econòmicament. Estic pensant especialment en el comerç, el lleure, la formació i la cultura en general, sobretot. El repte és seguir adaptant-nos, com sempre hem fet, a un escenari canviant sabent que som mortals i que el risc zero no existeix. Salvador Macip, en el seu llibre divulgatiu Les grans epidèmies modernes. La lluita de l'home contra els enemics invisibles (ed. La Campana) escriu a l'epíleg que «... compartim la terra amb els microorganismes. De fet, és el seu planeta. (...) Si volem quedar-nos-hi a viure hem d'aprendre a marcar-los els límits. Tenim les eines i la intel·ligència per fer-ho». El creixement exponencial de l'espècie humana en les darreres dècades i la seva gran mobilitat -que l'hem de redefinir, però no pas prohibir- obliguen a repensar els sistemes; no necessàriament a renunciar totalment al que ja tenim i que ens ha enriquit socialment parlant. I serà, ben segur, a la ciutat, com a concepte i gresol d'idees, on aquesta nova revolució reexirà.
