Això que n'hem dit neoliberalisme -un fill bord del liberalisme clàssic, de qui agafa el «laisser faire, laisser passer» però oblida la preocupació per la igualtat d'oportunitats o la protecció de la democràcia- no és només privatitzacions, reducció d'impostos i serveis públics, desregularització del mercat de treball i lliure circulació de capital, béns i serveis (però no de persones); és també un corrent ideològic, un conjunt de valors i codis morals basats bàsicament en l'individualisme.
Així, determinades modes i fenòmens socials que en principi res tindrien a veure amb el debat polític no s'entendrien sense tenir en compte el marc ideològic dominant en el moment històric en què van eclosionar. L'allau de missatges publicitaris que posen l'èmfasi en la superació personal i en la «sensació de llibertat», el «si vols pots», el «No limits» i el «Just do it», que fomenten l'esforç i l'ambició però fan recaure també en cadascú la responsabilitat del fracàs, tenen molt a veure amb l'èxit de modes que s'adeqüen a aquesta visió del món i de la vida. No és casualitat, per exemple, que els darrers anys hagin triomfat esports individuals com les maratons i les ultramaratons, en detriment d'esports més col·lectius i socials, o que el somni de tants joves que s'apropen als 18 anys ja no sigui agafar un bitllet d'interrail i passar-se l'estiu coneixent gent als trens i hostels d'Europa, sinó comprar una furgo de tercera mà, posar-hi un matalàs i un fogonet i perdre's amb la colleta d'amics o la parella aïllats del món i la gent que hi habita.
No se m'emprenyeu. Ja sé que hi ha runners extraordinàriament solidaris i socials i que viatjant en furgoneta o mobil home també es pot conèixer gent, però és evident que són dos fenòmens que, en termes generals, proporcionen sensació d'autosuficiència, introspecció i llibertat relativa en detriment inevitable de la socialització i la creació de llaços i solidaritats humanes pròpies d'altres formes de fer esport o anar de vacances (el càmping de tota la vida, per exemple).
Mentrestant, la pandèmia ens ha fet a tots plegats més conscients de compartir la mateixa sort a escala global, de la necessitat d'actuar com a societat més que com a la simple suma d'individus o famílies i de la importància de serveis públics bàsics com la salut o la protecció social. I aquest és un torpede que apunta directament a la línia de flotació d'un neoliberalisme ja molt tocat per la crisi de fa 10 anys. Alhora, però, la distància física profilàctica allargada en el temps, sumada a la tendència prèvia a la digitalització, el comerç electrònic i la substitució de la interacció directa per la pantalla, pot contribuir a debilitar encara més la societat organitzada que ha estat el gran fre a les pitjors conseqüències del programa neoliberal.
Dit d'una altra manera, una societat espantada però alhora atomitzada i reclosa, amb entitats -culturals, esportives o solidàries- dèbils, amb cada cop menys comerços on interactuar presencialment i sense festes majors o altres activitats populars, és una societat feble i manipulable, amb dificultats per defensar els drets col·lectius i fàcilment penetrable pel fill monstruós del neoliberalisme: el neo-feixisme. És un tòpic, ja ho sé, però som en un moment de cruïlla de la qual podem sortir més cooperatius i solidaris o més competitius i individualistes. Els signes que ens marquen un camí o l'altre són a la vista de tothom.
