Fa pocs mesos, com algun lector recordarà, vaig publicar un article amb motiu de complir-se el 250è aniversari del naixement del gran geni mundial de la música que fou Ludwig van Beethoven. I avui, igualment dins d'aquest mateix any coincident, em crec amb el modest deure intel·lectual de dedicar-ne un altre al 250è aniversari de naixença de Georg Wilhelm Friedrich Hegel, el gran i fecund filòsof de l'idealisme alemany.
Fou en aquesta estilitzada mansió que mostra la foto, la número 57 del carrer Eberhardstrasse de la ciutat de Stuttgart, capital de l'estat de Baden-Württemberg, on Hegel va néixer el 27 d'agost del mateix 1770 i on visqué fins als 18 anys.
La casa, com malauradament succeí amb tota la ciutat, fou arrasada durant la Segona Guerra Mundial, tot i que després fou fidelment reedificada per a avui aixoplugar-hi l'interessant museu que porta el nom i exalta l'obra d'aquest capdavanter pensador i creador de la filosofia de la història.
Les enlairades i debatudes tesis de Hegel proclamen que l'essència de la història de la Humanitat radica en el denominat «l'Esperit absolut», que es desenvolupa a través d'una successió de contradiccions (tesis-antítesis) que donen lloc a la consegüent síntesi. L'horitzó que cal preveure-hi al llarg dels anys és un final escenari d'unitat perfecta consistent en la plena consciència de llibertat en l'ésser humà. Dues sentències seves així ho resumeixen: «La història, en general, és el desenvolupament de l'Esperit en el transcurs de temps», «La història del món no és més que el progrés de la consciència de llibertat». Un exemple personalment viscut i admirat per Hegel fou el de la Revolució Francesa com a pòrtic d'accés a la llibertat en les societats occidentals.
Ningú no pot negar la influència directa del pensament de Hegel en la dialèctica de Karl Marx, per al qual un gradual procés de tesis i antítesis de la història ens ha de finalment conduir, com a síntesi, a la dictadura del proletariat. Tot i advertir la radical diferència entre Marx i Hegel. Per al primer, el motor dialèctic de la història és netament econòmic i material i, en canvi, purament espiritual en el cas de Hegel.
Cap gran pensador havia afrontat aquesta agosarada interpretació espiritual de la Història des del remot filòsof cristià sant Agustí, que la definí com l'esperit i la mà de Déu dirigint el destí dels homes, els estats i els regnes, mostrant- los el recte camí a seguir. Aquesta tesi agustiniana prevalgué fins a l'edat moderna, quan, sense sortir de l'ortodòxia cristiana, el criteri es modificà pels qui no imaginaven un Déu perfecte i invariable pendent d'un món al qual observar i, si calia, rectificar.
A banda de la llibertat humana com a objectiu espiritual de la Història, Hegel subratllà molt especialment el protagonisme de l'estat com la forma de vida col·lectiva més idònia per a la realització de les potències de l'esperit, l'encarnació del destí històric de les nacions i el marc ideal per a la reconciliació de l'individu amb la societat.
No seria raonable cloure l'article sense destacar la centralitat de la figura de Hegel enmig d'aquella inigualable plèiade de filòsofs d'ell contemporanis, com Kant, Fichte, Marx, Schopenhauer i Nietzsche, que feren d'Alemanya l'autèntica gran càtedra del pensament contemporani capaç de crear l'any 1871 l'estat europeu més poderós i admirat fins avui (llevat de Hitler, és clar), compost d'una federació autèntica de 25 estats, sota la corona de Guillem I i la cancelleria de Bismarck que res té a veure amb l'Espa-nya borbònica d'aleshores i amb la d'ara, de la qual cal esperar l'acompliment d'aquella màxima de Hegel que assegura que «la història mundial és un tribunal de justícia».
