En un recent article parlava de les plagues que ens poden caure al damunt les properes dècades (de les catàstrofes ecològiques a les pandèmies, els ciberatacs o l'atur generalitzat). Per ser just, però, caldria referir-se igualment a les coses bones que ens esperen els propers anys.
Si les coses van pel bon camí, pot arribar el moment (a mitjan segle) en què la feina la facin els robots i la intel·ligència artificial, i en què una renda universal asseguri la supervivència de tothom. Llavors haurem de decidir si ens passem tot el dia dormint i divertint-nos amb gadgets i la realitat virtual, o si preferim dedicar-nos als nostres hobbies i a les bones causes: la necessitat de donar sentit a les vides no desapareixerà pas, i com que viurem almenys 120 anys -i amb bona salut-, la manera d'omplir els dies no serà un tema menor. El concepte mateix de «vacances» pot perdre tot el seu sentit, i el de l'educació s'haurà de repensar.
Al mateix temps, com que la tecnologia digital ho impregnarà tot (anem cap a una economia immaterial) i atès que el menjar es podrà fabricar a partir de cèl·lules, la producció es farà in situ (via impressió 3D) i les renovables i la fusió nuclear seran la base energètica del nou món (amb vehicles elèctrics i edificis autosuficients), els problemes de la sostenibilitat i del canvi climàtic finalment seran conjurats -al darrer minut.
En un tal món, les grans urbs seran cada cop més grans (per absorbir el creixement demogràfic total), però les ciutats petites i els pobles també rebran una allau de nous habitants a la recerca de més qualitat de vida, aprofitant les facilitats que donaran els teleserveis. Que això sigui una oportunitat o una dissort per a la Catalunya Central s'haurà de veure.
Pel que fa als valors, després de l'ecologisme i el feminisme, és possible que les noves tendències siguin l'animalisme (atorgar cada cop més drets a tots els éssers vius, i en especial als mamífers) i el transhumanisme (els humans «potenciats» per pròtesis i tecnologia). Noves ideologies substituiran les actuals -filles del món industrial-, mentre que l'espiritualitat anirà a l'alça.
En paral·lel tindrà lloc la refundació de la societat sobre noves bases econòmiques, socials i polítiques. Tindrem un govern mundial, més democràcia directa, presència normalitzada de dones i joves en els llocs de poder, i societats més plurals i amb menys desigualtats.
L'escenari que he descrit no sembla pas pitjor que el present, però potser no serà ben bé el paradís: no deixaran d'existir «els de dalt» i «els de baix», ni grans corporacions totpoderoses, ni la violència o els conflictes, ni el «control social» -més omnipresent que mai. Per això alguns decidiran «desconnectar-se» d'aquest món o tancar-se en guetos de gent semblant.
En tot cas, com el futur distòpic de les plagues, aquest no és un escenari fruit només de deixar anar la imaginació o de somiar el que voldríem que s'esdevingués, sinó que es fonamenta en coses que ja existeixen i en tendències en curs que aniran evolucionant i que poden derivar en un o altre tipus realitat -depenent de molts factors, però en especial del que fem els humans sobre això.
