Les mines al Bages són, a més a més, unes muntanyes monstruoses de sal i de problemes urgents per encarar. La mort de dos treballadors subcontractats i la recessió galopant que ho afecta tot, inclòs el preu de la potassa, ha precipitat el que qualsevol persona informada i tots els ara afectats sabien: la planta de Sallent-Vilafruns estava condemnada (i anunciada) a tancar per sempre. Ja està fet i dit. Ningú es pot sorprendre per tal decisió, més enllà de la dolorosa pèrdua de llocs de treball i la consegüent lluita per la defensa dels seus interessos, els quals, a hores d'ara, ja no són la salvació de la feina sinó les indemnitzacions a obtenir per l'acomiadament. Amb un altre entorn econòmic, alguns s'haurien pogut recol·locar a Súria. Aquesta opció és ara remota i només disponible per a un reduïdíssim grup. La resta, dependent de terceres empreses majoritàriament, acabaran a l'atur. Firmes històriques com Montajes Rus o Himesa sofriran una davallada de feina i, combinada amb una dependència massa desequilibrada en favor de l'extracció de la potassa, pot ser fatal per a ells i per a altres que aniran apareixent tocats o potser enfonsats. El mineral que encara s'extreu de les «nostres» mines s'ha convertit en una gran incògnita laboral, econòmica i, no ho oblidem, també ecològica. D'entrada, un grup compactat de treballadors, sindicalistes i polítics han optat per fer pressió arreu i sobretot a la central d'ICL a Súria, bloquejant l'entrada i fent volar pels aires el retrovisor d'algun cotxe que hi volia accedir.
La situació immediata i futura d'aquesta activitat econòmica del sector primari passarà per dues fases. A Sallent s'havien establert unes pròrrogues sobretot i bàsicament perquè a Súria les obres per incrementar la productivitat (projecte Phoenix) van endarrerides. Si no fos per aquesta situació operativa i d'inversió, el centre sallentí faria mesos, potser algun any, que hauria tancat. No soc un expert en el sector però estic segur que en aquest, en el que jo treballo i en qualsevol altre, una davallada dels preus del 40%, si es manté en el temps, fa insostenible una activitat industrial intensiva. Cal no perdre de vista aquest factor perquè podria implicar conseqüències negatives encara més àmplies i dramàtiques per a la Catalunya Central.
Mentre els que encara hi treballen aguanten la respiració i els que ja són fora fan tot el soroll que poden, sorprèn el silenci dels ecologistes i el canvi de rol d'alguns polítics. Als defensors de la natura se'ls ha de demanar una actitud rotunda i implicada, ara més que mai, a aconseguir compromisos de l'empresa i del govern per tal d'activar (i fer complir) una pla de retirada del runam tal com es va signar. Per ells i pel territori, aquesta variable hauria de ser innegociable. Tants anys liderant la contestació, ara són en el moment de la veritat per defensar la seva posició. I després, els polítics. Entre ells, i deixant de banda els de paraules buides (i reunions) per quedar bé i no resoldre mai res, hi ha els (les) que justament han fet històricament costat als contraris a l'explotació per raons d'entorn, contraris a la salinització del Llobregat, al col·lector de salmorres i a tot el paquet habitual per evitar que acabem vivint en un fangar o en un femer gegantí. Els que políticament es posaven al seu darrere, ara es posen al davant dels treballadors afectats. Apareixen rere un faristol d'un diputat qualsevol i sense res a veure amb el Bages mentre van assentint amb el cap de forma sincopada a tot els tòpics que desgrana. Es posen en mode «no passaran» en situacions en què no saben veure que aquells que volien aturar fa estona que han passat. De llarg. Un cop més.
