El rei emèrit marxa, la covid-19 es queda i l'economia per sota terra, per molt que aquesta setmana ens han ofert dades sobre ocupació que intenten transmetre una alenada d'optimisme. La crisi del 2007, la que va esclatar després de la bombolla de la construcció, encara és latent perquè no hem estat capaços de crear unes estructures econòmiques sòlides que ens permetin afrontar el futur amb un mínim de garanties. La crisi sanitària ens torna a posar davant d'un mirall on veiem que, la nostra, és una societat econòmicament feble i sense un rumb definit.

Les nostres administracions, les estatals i també les autonòmiques, miren a curt termini, ja sigui perquè són miops o bé perquè els cicles electorals són els que manen. I si això fos així significaria que pensen més en les seves formacions polítiques que en el bé comú, en el benestar d'una societat que conviu amb uns percentatges inacceptables de pobresa. Les cues als bancs dels aliments i a les entitats socials del país són el símptoma d'una malaltia que s'ha cronificat i que la covid-19 l'únic que fa és aguditzar. Com dirien els sanitaris, tenim una patologia de base que no sabem com combatre. Només en veiem els símptomes i intentem atacar-los.

La tempesta actual és gairebé perfecta. Per sort, aquest país no és Estats Units, amb 40 milions de persones al llindar de la pobresa i sense cap matalàs que redueixi el cop de la caiguda. Aquí encara disposem d'uns nivells de protecció social, reduïts, però que salven moltes persones de passar fam. Les partides socials, com totes, caldrà reduir-les ben aviat si no generem riquesa. Els pressupostos, inexorablement, aniran a la baixa. Les retallades, aquelles que espanten, tornaran. Les tisores, mani qui mani, no tenen pietat quan no arriben els diners.

Mentre els ERTO i els ERO han entrat a formar part del nostre vocabulari familiar, esperem com el manà que baixa del cel els ajuts que han d'arribar d'una Unió Europea massa rovellada i amb uns engranatges burocràtics que fan preveure que els diners per ajudar a la recuperació no arribaran en un termini inferior a un any. Moltes empreses, de mides molt diferents, estan abaixant persianes. Únicament cal estar amatent al nostre entorn per confirmar-ho.

Els diners que un dia o altre esperem que arribin d'Europa no haurien de ser pa per a avui i fam per a demà, a l'estil del Pla Zapatero que es va activar l'any 2008. Una escampada de diners públics, sense cap estratègia, que va apaivagar durant uns mesos la caiguda de la contractació de l'obra pública, però que no va evitar que poc més tard milions de persones es quedessin amb una mà al davant i l'altra al darrere. Jo estic en la línia del professor universitari manresà, i un dels grans referents estatals en innovació, Xavier Fer-ràs, que el 24 de juny del 2019 va fixar un tuit que deia que «sense ciència, tecnologia i innovació ens condemnem a la precarietat». Una frase gens oportunista, nou mesos abans que la pandèmia ens tornés a obligar a fer-nos la pregunta de quin futur volem per a nosaltres i els nostres fills.

La ciència, la tecnologia i la innovació són les portes per encarrilar un segle XXI pròsper i que engresqui les noves generacions. Ara per ara, aquest 2019, l'Estat espanyol només va dedicar l'1,12% del producte interior brut a R+D, quan la mitjana europea és del 2%. No és estrany que els països més avançats del planeta ens passin la mà per la cara. El professor Ferràs ha fet comptes i ens diu que si l'evolució dels pressupostos en R+D de l'Estat segueix la mateixa evolució que en els darrers 20 anys, tardarem, en aquest àmbit, 172 anys a assolir el nivell de Corea del Sud; 155 el d'Israel o 89 el d'Alemanya.

Amb dades com aquestes és més fàcil d'entendre que hi hagi uns països molt més fràgils que d'altres per fer front a la pandèmia. Nosaltres no hem estat a l'alçada per frenar el virus i, ara per ara, tampoc no donem la talla per revertir els seus efectes econòmics.