Resulta pràcticament inevitable parlar de la gran notícia d'aquests dies, i em refereixo naturalment a la fugida de l'encara rei emèrit Joan Carles de Borbó. Se n'han dit moltes coses i les xarxes socials hi han tret punxa en tots els aspectes imaginables, perquè realment és insòlit que un monarca del segle XXI es vegi obligat a abandonar el seu país a causa de la seva vida tan poc exemplar i, més encara, de les gravíssimes acusacions de corrupció que pesen damunt seu. És insòlit, realment, com també ho és que un president del govern es negui a revelar la seva contribució a la fugida, invocant raons d'estat.
De tot el que s'ha dit, que és realment ingent, em crida l'atenció que no es posi prou l'accent en el «pecat» que a mi em sembla més censurable de tots, que no és altre que la defraudació de confiança que s'ha operat per part de la monarquia envers el poble espanyol. Tothom sap que el rei Borbó va ser acceptat en el pacte més o menys forçat de la transició per tal d'establir una garantia de pau i de democràcia per al nou règim que havia de substituir la dictadura militar que vam haver de sofrir durant quaranta anys. Molts ciutadans espanyols de sòlides conviccions republicanes van avenir-se a la restauració monàrquica, servida directament de mans del general Franco, a canvi de girar full a la història desgraciada que s'havia viscut i d'instaurar un sistema polític que fos homologable a les democràcies europees.
Així va ser al començament, o va semblar-ho. Molts adversaris de la monarquia vam acceptar d'esdevenir «juancarlistas» si el rei acceptava lleialment les noves regles de joc i complia amb els deures que li assenyalava la constitució. I així vam deixar passar molts anys en què el nou rei, que no tenia fortuna pròpia en iniciar el seu mandat, va iniciar la pràctica de les comissions milionàries i va anar acumulant un capital que avui ha estat valorat al voltant de dos mil milions d'euros. Fins i tot vam creure que ens havia salvat en el moment del cop d'estat del 23-F, encara que posteriorment noves informacions van posar en entredit la seva posició com a mínim ambigua en aquell episodi històric. Mentrestant, s'anava teixint una xarxa d'interessos al voltant del personatge i la seva cort que ha establert la inviolabilitat del rei fins i tot entorn de la seva conducta personal i íntima. Tot semblava disculpable, doncs, començant per una vida de privilegis envoltada en el luxe dels iots, els jets privats, les amants i les caceres, tal com havien fet ja els seus avantpassats, de trajectòria vergonyosa.
Un cop més, un element fonamental del pacte que va crear i sostenir la constitució de 1978 se n'ha anat en orris. L'opinió pública espanyola, a més de constatar la pèrdua gradual de la qualitat democràtica del seu país, ha conegut també fins a quin punt el seu gest de confiança envers una institució tan desprestigiada com la monarquia espanyola i la nissaga borbònica ha estat traït d'una manera reiterada i constant, amb una sobreprotecció escandalosa per part de tots els poders de l'Estat, fins i tot de l'Església catòlica, que aquests dies ha emès un comunicat deplorable.
Esperar un canvi profund en el règim polític espanyol que avui governa les nostres vides és segurament una il·lusió utòpica. La trama és massa espessa i els interessos són d'una magnitud enorme. Viurem, doncs, la successió d'actituds i de notícies penoses, però si no s'esdevé un canvi imprevisible, el sistema sembla abocat, de manera fatídica, a un desprestigi i una decadència absoluts.
