El desterrament era una condemna que feien servir els reis quan en el passat impartien justícia. Sobretot quan eren traïts per un familiar, o una persona de la seva màxima confiança. El cas que estem vivint aquests dies és un desterrament amb les formes educades del segle XXI.
El rei emèrit ha estat sentenciat per l'opinió pública-publicada. Ja fa anys, des de l'episodi de l'elefant, que es va obrir la cacera. Curiosament més que els republicans, que també, qui el va perseguir van ser mitjans que volen expressar l'opinió de la dreta extrema, Ok Diario, El Mundo, El Confidencial i, fins i tot, el monàrquic de sempre, ABC, s'hi han abonat tots aquests anys. Tant la suposada esquerra de l'esquerra espanyola com l'independentisme català farien bé de tenir-ho present.
Què «sabem»? (el «sabem» entre cometes perquè fins ara tot han sigut informacions interessades), que a partir d'unes converses d'una aconseguidora danesa-alemanya, que tot fa pensar que tenia una relació sentimental amb el rei, i un comissari de policia, de reputació més que dubtosa, la fiscalia suïssa investiga uns comptes bancaris amb què estaria relacionat el rei emèrit.
A partir d'aquí tot s'embolica. Segons les versions més creïbles, sembla que el rei rebia donacions de terceres persones per aconseguir negocis i contractes milionaris. Si fos així, el rei emèrit s'hauria convertit en un comissionista. Dit d'altra manera, el rei hauria cobrat, de particulars, per fer una feina que és la que li tocava fer com a cap d'estat. Aquesta és una conducta reprovable, si ho volen, immoral, però no corrupta. Per ser un acte corrupte calen dues coses, el benefici, que en aquest es donaria, i ser l'adjudicatari o tenir una posició de força sobre aquest. Per posar un exemple, que desconec si es va donar, cobrar uns diners, ni que siguin molts diners, d'una petroliera espanyola per aconseguir que li donessin els drets d'explotació d'unes reserves a Amèrica del Sud, o a l'Àfrica, és corrupció? Legalment no ho sembla. El rei d'Espanya, per més rei que sigui, difícilment té una posició de domini sobre l'administració d'una república sud-americana. És lleig, sí. Fa mal d'ulls, també, però... Per cert, durant anys grans empresaris feien regals al rei i ningú s'escandalitzava, ara sembla que no ens recordem del Bribón, el Bribón II, etc.
Altra cosa és el delicte fiscal. Aquí la cosa es complica, ni els grans especialistes en dret tributari es posen d'acord de com tractar les fortunes que són fetes a l'estranger. És coneguda i reconeguda per tothom que les grans empreses creen filials que operen des de paradisos fiscals per «eludir» Hisenda. L'elusió fiscal, no és altra cosa que l'acció de fer servir tots els mecanismes legals per no pagar impostos. I tornem a ser on érem. És delicte, no. Ara, que un cap d'estat faci elusió fiscal és, com a mínim, indigne. No cal dir que si fos directament evasió fiscal, difícil ho tindria. Per les quantitats de què es parla, estaríem davant d'un delicte penal.
Arribats aquí, tot són fabulacions. La Justícia, si troba fonaments, haurà d'investigar i haurà de demanar el suplicatori a les Corts espanyoles. És en aquell moment, i només en aquell moment, quan caldrà posicionar-se. Abans tot és teatre, pur teatre.
Això del president de la Generalitat i el Parlament de Catalunya no deixa de ser, com tantes altres vegades, comèdia i de la dolenta, per tapar les seves pròpies incompetències. Les paraules del president fugat, un acudit de malt gust. I per l'altra badna, no són gens creïbles els escarafalls dels «podemitas» sense sortir de la Moncloa. I la molt ofesa de la Colau, què espera per fer fora els socialistes?, no seria la primera vegada. Coi, no!, que aquest cop hauria de sortir ella! Fum, molt de fum.
