Seu al meu costat mirant el mar amb la samarreta posada, un gest amb el qual amaga el seu caràcter introvertit i un grapat de preguntes pendents de formular. Observa la infantesa de reüll, com si fos un escenari incòmode ple d'històries i protagonistes ridículs. Part del misteri ha desaparegut dels seus ulls. Riu menys, mira diferent, calla més, i quan parla ho fa amb una veu nova, mig trencada, com un cantant que prova tessitures abans de trobar el registre vocal idoni. Seu al meu costat perquè encara no sap on seure, i es refia que jo li triï el lloc i que la meva bossa sigui el més semblant a un kit d'emergència. Si té set, hi busca aigua. Si té gana, hi busca menjar. Aviat les seves necessitats no seran tan senzilles de resoldre. Com que li sobra intel·ligència, em fa preguntes sabudes per omplir el silenci de les que no gosa fer. Sé que el reconforta sentir paraules de sempre, i jo les hi dic, i les hi repeteixo.

Mirem plegats el mateix mar blau on ens banyem cada estiu des que era petit. Espuma blanca als nostres peus, renglera de boies grogues que posen límits a la immensitat, dos vaixells de vela blanca a l'horitzó. M'explica que sempre li ha agradat jugar a fer forats a la sorra, forats ben profunds a tocar de l'aigua, a la franja humida i allisada pel vaivé de les ones, que no entén perquè als infants els atrau tant excavar, que no sap què busquen ni què esperen trobar-hi. Giro el cap, i un tros de platja enllà hi ha una nena de pell blanquíssima i tova amb uns cabells llargs i rissats que forada el terra enèrgicament. Ell també se la mira, es lamenta que no portem cap pala, però que té mans i braços i que li vindria de gust fer-ne un, de forat. L'esperono que s'hi posi. S'agenolla i comença a gratar la sorra i a treure-la a grapats. Mentre el forat cada vegada és més profund, comprovo que té raó, que la majoria d'infants guaiten avall, mentre que els adults miren amunt -cap al cel- o cap endavant -al punt on tot es perd- o cap endins -és a dir, no miren enlloc.

Una senyora recull pedretes, les renta al mar i les guarda a la bossa de platja que jeu als peus del para-sol. Un noi atlètic, amb banyador blanc i negre, passeja parlant pel mòbil des de fa massa estona. No veu l'home sense braç que acaba de passar pel seu costat i que camina vora el mar sense que l'aigua li banyi els peus. La platja és plena de cossos normals, que es belluguen, neden, riuen, estimen i actuen amb ganes d'agost, perquè com més efímer és, més bonic sembla. Marxa el sol i comença a bufar aire. Ho envejo tot: els grups de persones que il·luminades amb la llum més bella del dia protagonitzen quadres de Sorolla, la sorra que sembla un desert, les algues que se m'han entortolligat en els dits dels peus, i el forat que abandonem acabat i que durarà tan poc com aquest instant.