A final del mes de juliol passat (vegeu Regió7 del 22), el departament de Salut de la Generalitat va fer públic un comunicat en què afirmava que, després d'un procés gradual de retorn a l'activitat programada, posterior a la pandèmia, els ambulatoris de la ciutat de Manresa tenien les portes obertes i els usuaris havien recuperat el seu equip d'atenció primària de referència. Amb el petit detall que, a partir d'ara, ja no es pot anar al metge perquè ens visiti presencialment quan, com a pacients, en sentim la necessitat, sinó quan ho decideix un professional (metge, infermera, etc.) prèvia trucada telefònica. Serà aquest professional, i no nosaltres com fins ara, qui decidirà si ens convé ser atesos i quina és la modalitat d'atenció que necessitem (presencial, telefònica, videoconferència, etc.).

Aquest nou sistema de funcionament de l'atenció primària de salut, que havia estat instaurat amb motiu de la pandèmia, ja ha quedat confirmat com a modalitat definitiva d'atenció, i per tant en la bugada de la pandèmia hem perdut el llençol del dret a decidir personalment el moment en què necessitem l'atenció presencial dins del sistema públic de salut o, dit d'un altra manera, s'ha fet realitat una nova limitació o retallada a l'exercici del dret universal a la salut, pèrdua que afecta sobre tot, a la pràctica, aquests col·lectius que, com la gent gran, tenen una relació més llunyana i complicada amb les tecnologies que ara s'interposen entre ells i el seu metge de tota la vida i que no sempre donen la resposta que necessites just en el moment en què la necessites.

Vet aquí com el departament de Salut de la Generalitat ha aprofitat la pandèmia per aplicar la coneguda doctrina del xoc, segons la qual mai s'ha de desaprofitar una bona crisi per posar en pràctica aquelles mesures o retallades d'un servei públic que, en circumstàncies normals, mai acceptaria la població. Òbviament, si la retallada a la presencialitat de l'atenció mèdica s'hagués intentat implantar en circumstàncies normals, hauria generat una onada de descontentament i protestes que ara queden ofegades sota de la paraula «nova normalitat».

Una «nova normalitat» que és pitjor que l'anterior, no només perquè els professionals sanitaris són menys accessibles, sinó també perquè les urgències continuen centralitzades, perquè molts consultoris locals continuen tancats, com posaven de manifest fa uns dies les protestes de molts alcaldes de la comarca i, sobretot, perquè no s'ha fet allò que els ciutadans esperaven del govern de la Generalitat després de la pandèmia: una aposta decidida per reforçar l'atenció primària com a baula indispensable d'un sistema públic de salut. La pandèmia ha demostrat la radical fragilitat del nostre sistema de salut, però la fragilitat és anterior a l'inici de la pandèmia. Té arrels que es remunten a l'any 2012 amb les polítiques neoliberals d'Artur Mas, campió en el seu dia de la retallades. Per això, ara era el moment de transformar una atenció sanitària infrafinançada, retallada, mercantilitzada, hospitalocèntrica i medicalitzada, en una sistema de salut pública construït entorn de l'atenció primària i comunitària, i que en les circumstàncies actual també hauria de disposar d'una potent i efectiva xarxa de vigilància epidemiològica. Però el nostre govern sembla que té altres prioritats.